30.3.18

Crucifixión, un poema de García Lorca para el Viernes Santo

Manuscrit original de Crucifixión, de Federico García Lorca-

Crucifixión

La luna pudo detenerse al fin por la curva blanquísima de los caballos.
Un rayo de luz violeta que se escapaba de la herida
proyectó en el cielo el instante de la circuncisión de un niño muerto.

La sangre bajaba por el monte y los ángeles la buscaban,
pero los cálices eran de viento y al fin llenaba los zapatos.
Cojos perros fumaban sus pipas y un olor de cuero caliente
ponía grises los labios redondos de los que vomitaban en las esquinas.
Y llegaban largos alaridos por el Sur de la noche seca.
Era que la luna quemaba con sus bujías el falo de los caballos.
Un sastre especialista en púrpura
había encerrado a tres santas mujeres
y les enseñaba una calavera por los vidrios de la ventana.
Las tres en el arrabal rodeaban a un camello blanco,
que lloraba porque al alba
tenía que pasar sin remedio por el ojo de una aguja.
¡Oh cruz! ¡Oh clavos! ¡Oh espina!
¡Oh espina clavada en el hueso hasta que se oxiden los planetas!
Como nadie volvía la cabeza, el cielo pudo desnudarse.
Entonces se oyó la gran voz y los fariseos dijeron:
Esa maldita vaca tiene las tetas llenas de leche.
La muchedumbre cerraba las puertas
y la lluvia bajaba por las calles decidida a mojar el corazón
mientras la tarde se puso turbia de latidos y leñadores
y la oscura ciudad agonizaba bajo el martillo de los carpinteros.

Esa maldita vaca
tiene las tetas llenas de perdigones,
dijeron los fariseos.
Pero la sangre mojó sus pies y los espíritus inmundos
estrellaban ampollas de laguna sobre las paredes del templo.
Se supo el momento preciso de la salvación de nuestra vida.
Porque la luna lavó con agua
las quemaduras de los caballos
y no la niña viva que callaron en la arena.
Entonces salieron los fríos cantando sus canciones
y las ranas encendieron sus lumbres en la doble orilla del río.
Esa maldita vaca, maldita, maldita, maldita
no nos dejará dormir, dijeron los fariseos,
y se alejaron a sus casas por el tumulto de la calle
dando empujones a los borrachos y escupiendo sal de los sacrificios
mientras la sangre los seguía con un balido de cordero.

Fue entonces
y la tierra despertó arrojando temblorosos ríos de polilla.

27.3.18

Primavera de poesia


Sembla que la primavera ve enguany d'amagat. S'ha colat per la porta amb l'abric de l'hivern, però aviat la podrem gaudir amb tot el seu esplendor. Benvinguda primavera, llevat ja l'abric! T'ajudem amb la poesia...

La primavera

La primavera és encesa
de sol i cuques de llum.
Ve la flor del taronger
i s'emporta la tristesa
cel amunt
per un carrer
tot empedrat de perfum.

La il·lustració és de Komako Sakai.

25.3.18

Diumenge de Rams, amb la palma i la poesia

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans.

Diumenge de Rams


Dia de la palma,
diumenge de Rams,
jornada de festa
a pobles i ciutats.
Rosaris de sucre,
i onades de vida,
llorer perfumat,
rams verds a les mans.
Migdia brillant,
diumenge de Rams.

24.3.18

Cosas del viento, cosas de la poesía


Encetada la primavera i sembla que el temps no ha canviat. Bufa un fort i fred vent que fa ballar fins i tot les paraules. Bufa fort el vent i és el de la poesia... 

Cosas del viento
(Rosa María Rey)

Se hamaca y hamaca, el viento.
(Trigo con trigo, trigal.)

Canta que te canta, el viento.
(Caña con caña, cañaveral.)

Se duerme y sueña, el viento.
(Sauze con sauze, sauzal.)

Quién sabe qué soñará.

Il·lustració d'Anne Laval.

21.3.18

Poesia: poema multilíngüe, de Marc Granell, per celebrar el Dia de la Poesia


Un any més l'Institució de les Lletres Catalanes celebra el Dia Mundial de la Poesia amb encarregant-li a un autor/a un poema que és traduït a nombroses llengües, mostrant la riquesa mundial de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial. Aquest any el poeta és el valencià Marc Granell amb el seu poema Poesia.

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Podeu llegir el poema en moltes llengües punxant ací.

La fotografia és d'Agatha Katzensprung.

Dia de la Poesia: VivimVersos / Día de la Poesía: VivimosVersos


Hui és la festa de la POESIA! Estrenem poemes, estrenem versos, estrenem vida. En este Dia Mundial de la Poesia / Día Mundial de la Poesía volem compartir amb tots els lectors/es del blog dos preciosos poemes, en castellà i català, que giren al voltant de la poesia. Versos que s'han perdut i els he trobat, versos que són cor d'infant i paraula primera. Poemes i versos que bufent al vent per a que s'enlairen entre els cabells de xiquets/es i joves, de pares i mestres, per a que juguen i visquen ben a dins del seu cor, del nostre cor. 

Bon día, poesia!!!

¡Un poema se ha perdido!
(Mª Rosa Serdio)

Se me ha perdido un poema
que acababa de estrenar.
Yo lo busco y lo rebusco
y el poema ¡ya no está!
Abro el archivo y no veo
el título en su lugar.
Se me ha perdido un poema
que me recorría el alma...
Ahora acabo de mirar
y ya no veo las nubes
ni las algas ni la mar
de las que el poema hablaba.
Tampoco escucho el murmullo
del manantial al brotar
ni el pájaro que abría el día
está subido al peral.
¿En qué archivo se ha metido
que no para de jugar?
Por si alguien lo encontrase...
¿Podría echarlo a volar?



P O E S I A

Sis lletres que poden escriure una vida.
Sis mans que s’agafen amb confiança i tendresa.
La carícia primera d’un desig primer
que creix i edifica.

La remor dels teus dubtes
feta niu de certesa
que incendia avingudes
que abans foren de conformitat.
Poesia, lluna que crema,
camí de l’alba,
cor d’infant i veu primera.

Les il·lustracions són d'Angela Marchetti.

20.3.18

Els contacontes: Dia Internacional de la Narració Oral / Los cuentacuentos: Día Internacional de la Narración Oral


Hui, 20 de març, celebrem el Dia Internacional de la Narració Oral i ho celebrem amb un xicotet homenatge poètic i il·lustrat, amb els versos de Carles Cano i la il·lustració de Pablo Pino. Recordeu, els primers i més importants narradors orals som els pares, els que dia a dia omplim amb la nostra paraula el fantàstic imaginari infantil. Cada dia... un conte i un poemeta.

Els contacontes
(Carles Cano)

Quin ofici tan bonic
el de contador de contes
quan diuen: "Això va anar i era..."
s'obrin totes les portes.
Fan entrar fades i bruixes,
monstres, prínceps i dracs.
Són gent franca i són gent lliure,
tot ho fan amb la veu. Són mags.

*

Los cuentacuentos
(Carlos Cano)

Que oficio tan hermoso
el de contador de cuentos
cuando dicen: "Érase una vez..."
se abren todas las puertas.
Hacen pasar hadas y brujas,
monstruos, príncipes, dragones.
Son gente franca, gente libre,
todo lo hacen con la voz. Son magos.

14.3.18

A les Falles, poema de Carles Cano


Ja tenim les falles un any més ací. Les falles, amb el seu to satíric i crític, ens fa veure la realitat del nostre voltant amb molt bon humor. Enguany, a més, hi ha una iniciativa que ens encanta: Llegim falles, promocionant la lectura per mig de les falles.

FULL – Fundació pel Llibre i la Lectura i la Delegació de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València han donat a conèixer els guanyadors dels Premis #llegimfalles 2018 als millors ninots infantils relacionats amb el llibre i la lectura de l’Exposició del Ninot 2018 de la ciutat de València.
En la categoria de votació popular la guanyadora ha estat la falla Ausiàs March Na Robella, amb 1.344 punts. El ninot triat ha sigut el més votat a les xarxes socials d’entre totes les fotografies publicades a les xarxes de @FundacióFULL, a l’Exposició del Ninot de València. La figura, obra de Víctor Navarro Granero, s’ha situat per davant tant a Facebook com a Instagram; solament el ninot de la falla Músic Gomis ha obtés més punts a Twitter, amb 79 punts.
En la categoria de jurat, el premi ha anat a parar a la falla Ribera-Convent de Santa Clara, obra dels artistes Ceballos i Sanabria, que han representat els universals Tirant i Carmesina. El jurat ha estat format per Rosella Valor, com a representant de FULL – Fundació pel Llibre i la Lectura; José Luís Marín, per l’Ajuntament de València; Imma Guerrero, vicepresidenta de Cultura i Documentació de la Junta Central Fallera; Raül Martínez, «Chuky», artista fallera i directiva del Gremi d’Artistes Fallers.

A més, estan els llibrets de les falles, plens de poesia. Falles, poesia i lectura... quin triangle més festiu i cultural.

Us fiquem el pregó de Carles Cano, Ambaixador de la Lectura 2018, gran escriptor i bon amic. Què visquen les Falles!!!

A la Falla
(Carles Cano)

No et pariren per al compliment i l’afalac;
en el teu esperit no cap l’adulació.
Nasqueres per avivar les consciències,
per a provocar la crítica i la reflexió,
per fer aparèixer el somriure
i despertar el pensament, la raó.
A voltes, amb un traç dur, mordaç,
amb el sarcasme més feridor.
Altres, amb la subtilesa, l’encís,
la ironia, l’elegància i la finor.
Sempre amb l’enginy i la gràcia,
allò que s’adreça directe al cor.
Gràcia dels qui mantenen la flama
amb el major talent i la il·lusió
I no obliden l’essència de la festa
posant en ella, en tu, tota la passió.

13.3.18

Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana (1733)


Buscant per internet refranys per elaborar un nou post hem trobat aquest tractat paremiològic de finals del segle XVIII:  Tractat d'adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana, escrit per Carles Ros (1703-1773) i publicat en 1733 -la portada superior pertany a la tercera edició- per Josep Estevan. En un segle en que se'ns imposà el castellà com a llengua obligatòria, Carles Ros volgué  defensar l'ús de la llengua pròpia entre els valencians.

El llibre està digitalitzat i el podem llegir gratuïtament. És ben curiós. Doneu-li una ullada!

8.3.18

Dia de la Dona 2018: poemes en veu de dona / Día de la Mujer 2018: poemas en voz de mujer


En veu de dona, paraules de dona per a dones i homes, poemes que ens defineixen, que ens expressen en femení. En el Dia de la Dona donem pas a tres dones poetes, donem pas a la sensibilitat i la reivindicació per la igualdat i la justicia, donem pas a la paraula que ens acotxa i en empodera per lluitar i tirar endavant, totes juntes, tots junts.

Ama de casa
(Alicia Salinas)

Cocer la masa, excusa
para golpearla antes, retorcerla
como al cuello de la gallina sacrificada,
a la trenza de una hija pequeña.

Cocer la masa, epílogo
de mazazos que derraman harina
en toda la alacena. Marcas dejan,
como las caricias del hombre de la casa.

Cocerla y ver su forma
henchiéndose caliente, torturada
por perder su condición de cosa cruda.

Por la tarde, servirla en un plato con flores
pintadas en la losa blanca. El té
hirviente sobre el mantel de lino.

Y que admiren mis serenos modos
de revolver
con la cuchara el azúcar.


Quan la vida treu les urpes
esprem les dies
redecora la teua ànima
pinta de colors la rutina
amara't de somnis


Agua
(Ángela García)

Me pides que hable
Pero no puedo detenerme,
Sólo sé moverme cambiar correr
ascender o caer.

A veces estoy en lo secreto
recogida en la entraña muda
debajo del desierto.

No soy historia soy siempre instante:
Bonanza.

Les il·lustracions són d'Irrimarra.

7.3.18

Las Sinsombrero: web de les dones de la Generació del 27


Amb el terme Generació del 27 es coneix al que segurament és el grup de literats i artistes més influents i coneguts de la cultura espanyola. El seu llegat és àmpliament conegut sempre que parlem d'ells. Però què passa amb elles? ¿És que potser no hi havia dones?

Res més lluny de la realitat. Dins el Grup del 27 van existir, van crear i van triomfar una generació de dones pintores, poetes, novel·listes, il·lustradores, escultores i pensadores, d'immens talent que no només van gaudir en el seu temps d'èxit nacional i internacional, sinó que a través del seu art i activisme van desafiar i canviar les normes socials i culturals de l'Espanya dels anys 20 i 30.

No quiero saber nada...
Ni de esa luz incierta
que retrocede vaga
ni de esa nube limpia
con perfiles de cuento.
Tampoco del magnolio
que quizá aún perfume
con su nieve insitente...
No saber, no soñar,
pero inventarlo todo

Grans dones amb un pes important dins de la nostra cultura però que la història de la literatura ha deixat, la majoria de vegades, en l'oblid, invisibilizant-les. Escriptores com Ernestina de Champourcín, María Teresa León, Concha Méndez, Maruja Mallo, María Zambrano, Rosa Chacel, Cristina de Arteaga, Josefina de la Torre i Marga Gil Roësset. 

Són les Sinsombrero i des de fa un temps van visibilitzant-se. Hi ha una web en la que podem trobar informació sobre elles i la seua obra Las Sinsombrero, que us invitem a llegir i difondre. Trenquem la gran injustícia que suposa anular el treball de les dones, en qualsevol camp,

D'entre elles us invitem a apropar-se i llegir l'obra de Marga Gil Roësset, artista avanguardista, enamorada d'un impossible. Escultora, il·lustradora i poeta, de família d'artistes.


Tengo bastante miedo
parece que tengo que morirme triste
sin beso, ni corazón de voz de plata, ni versos
¡ay! imaginar
siempre imaginar
yo no sé si en este momento
sabré engañarme aún
o me moriré de pena.

Anem, doncs, ficant a les dones en el lloc que les correspon, donant-les el mèrit que han tingut i tenen. Visibilitzem-les.

4.3.18

Me habían dicho que no existía: poesía en voz de mujer



Me habían dicho que no existía

Me habían dicho que no hablara
Me habían dicho que no era buena
Me habían dicho que no valía
Que el amor no existía
Y que los golpes me los buscaba.
Me habían dicho que no preguntara
Que no soñara
Que no aguantara
Que las mujeres no pensaban
Que mi destino era la casa, la cama y la rabia
Me habían dicho que no podía
Que no debía
Que me quemaría
Que me odiarían
Y yo les creí
Y yo lo permití
Y yo lo cambié.

La il·lustració és d'Elena Papadimitriou.

La festa del vent i de la poesia: març ventós i joganer


Vent de març, fort i amb tempesta. Vent joganer, sense adonar-se'n de la seua pròpia força. Què fa, voleu jugar amb ell? Anem-hi a la festa del vent!

La festa del vent

Sabeu qui ha passat corrent
i ha trucat a la finestra tan esvalotat?
El vent. És que fa tard; va a una festa;
diu que vol que vagi amb ell.
Jo no estic per ballaruga;
ell és lleuger com el fum,
jo tinc la passa feixuga.
Diu que balla pels sembrats
i entre flors de tota mena.
Jo, ho aixafaria tot...
i em faria molta pena.


Les il·lustracions són d'Anna Chernyshova.

3.3.18

Cóm és fa la carrera de poetessa? / Cómo se hace la carrera de poeta?


Dia 3 de març, tercer poema de dones i... sobre dones. Parlem de poesia.

La carrera de poeta la hice sin saberlo
en la universidad de vivir.
No tengo ni idea de la nota
que obtuve en su momento
y hoy tampoco sé si aprobaré.

El resultado es raro, eso sí,

me nacen besos con hayas dentro
y ando plantándolos por la noche,
casi a escondidas,
para evitar ser detenida por loca.


2.3.18

Llops, un poema de Mireia Calafell



El segon poema, per aquest mes tan poètic i femení, fa referència al llop, aquest animal que apareix als contes clàssics i que ara -tot tan políticament correcte- volem eliminar o fer passar per bo. Els llops estan aquí, sempre a l'aguait, encara que es camuflin o res disfressen, i s'empaiten a les àvies i a les Caputxetes sense cap empatx, amb salvatgisme.


Llops



“Un llop
que no sembla
un llop
entra a una casa
toc-toc
devora l’àvia
o la fa fora
de casa,
de casa seva
a la pobra àvia.”

No tinguis por,
és sols un conte.
Res d’això passa,
un conte i prou
–em repetíeu.

Però mai,
mai no us vaig creure.

I ara les notícies
em donen la raó.

La il·lustració és de Made Balbat.

1.3.18

Yo quisiera ser niña: poema d'Eunice Odio... en veu de dona




Encetem març i ho fem, com altres anys, amb poemes de dones sobre les dones, intentant ficar un granet de sorra en la visibilització de les poetes, tantes i tan bones com hi ha i tan poc conegudes. Comencem amb uns versos d'Eunice Odio, poeta costa-riquenya, que ens parla de la feminitat des de la infància, des dels records, des de l'enyor i l'esperança.

Yo quisiera ser niña
(Eunice Odio)

Yo quisiera ser niña

para acoplar las nubes a distancia
(Claudicadoras altas de la forma),

Para ir a la alegría por lo pequeño
y preguntar,
como quien no lo sabe
el color de las hojas
¿Cómo era?

Para ignorar lo verde,
el verde mar,

la respuesta salobre del ocaso en retirada,
tímido gotear de los luceros
en el muro vecino.



Ser niña
que cayera de pronto
dentro de un tren con ángeles,
que llegaban así, de vacaciones
a correr un poquito por las uvas,
o por nocturnos
fugados de otras noches
de geometrías más altas.



Pero ya, ¿que he de ser?
Si me han nacido estos ojos tan grandes,
y esos rubios quereres de soslayo.

Cómo voy a ser ya
esa que quiero yo
niña de verdes,
niña vencida de contemplaciones,
cayendo de sí misma sonrosada,
... si me dolió muchísimo decir
para alcanzar de nuevo la palabra
que se iba,
escapada saeta de mi carne,

y me ha dolido mucho amar a trechos
impenitente y sola,
y hablar de cosas inacabadas,
tinas cosas de niños,
de candor disimulado,
o de simples abejas,
enyugadas a rosarios tristes.

O estar llena de esos repentes
que me cambian el mundo a gran distancia,

Cómo voy a ser ya,
niña en tumulto,
Forma mudable y pura,
o simplemente, niña a la ligera,
divergente en colores
y apta para el adiós
a toda hora.


Les il·lustracions són d'Ikumi Nakada.