Shhh! Escoltem la veu de l'aigua. Una veu que té el seu propi llenguatge: el de riu quan baixa amb força des de la muntanya, el de les suaus ones que besen la platja, el del quiet bassal i el de la pluja que colpeja la terra, el de l'aixeta i el de la dutxa, el de la neu quan es fon i el de la font quan brolla... Escolteu? És la poesia de l'aigua...
La voz del agua
Yo soy el agua azul de la montaña,
nací en un hueco del breñal salvaje
y no llevo ni espumas de coraje
ni al caminante mi cristal engaña.
No me desbordo con rugiente saña
ni a vastos mares enderezo el viaje;
sólo copio los tonos del paisaje
y sólo huertos mi corriente baña.
Y humilde y en silencio, mi destino
es ser buena y cordial; ser agua pura
a través de la hierba del camino.
Correr sin nombre, padecer quebrantos,
y morir una noche en la espesura
como murieron tus mejores cantos.
La il·lustració és de Sabien Clement.
1 comentari:
L’aigua ix i canta
A la deu de la muntanya,
hi ha alegria, enrenou,
farà hores que no plou,
però l’aigua ix i canta.
Són cançons de tendresa
bastides en fons pregó,
poques notes, amb un so
que davalla per la serra.
Ha sorgit un rierol
que somriu, a la infantesa,
i no ha pressa en aturar.
Com m’il·lumina el mirar,
entafora ma peresa
qui demana nou bressol.
Publica un comentari a l'entrada