La cançó dels pins, de Francesc Almela i Vives

La Cançó dels Pins
(Francesc Almela i Vives)

Els uns, plomalls de muntanyoles;
els altres, joia dels abims,
i sempre en tàlem aromàtic
naixen els pins, naixen els pins.

Tot enfonsant arrels en pedra,
tot enlairant el tronc gentil,
sense cuitar i sense pausa
creixen els pins, creixen els pins.

En els matins de primavera,
quan fa un solet escoladís,
tot bellugant la copa tendra
riuen els pins, riuen els pins.

En les diades estiuenques,
amb tot el món estemordit,
si s’allibera un poc de zèfir
canten els pins, canten els pins.

En les vesprades de l’autumne,
quan cau la pluja fil a fil,
sota les núvoles unflades
ploren els pins, ploren els pins.

I en les calendes hivernenques,
quan fins el dia sembla nit,
entre les ombres i els pesombres
dormen els pins, dormen els pins.

Primer el jorn, després l’anyada,
ara el plaer, ara el neguit,
com les persones, com les bèsties,
viuen els pins, viuen els pins.

I per un llamp d’origen cèlic,
entre les flames sense fi,
o a mans d’un negre llenyataire
moren els pins, moren els pins.

La il·lustració és de Cuson.