Pàgines

30.9.20

Canción de las estaciones: poesia de Carlos Marianidis per a gaudir del pas del temps

 

Poemem les quatre estacions de l'any. Ara estem a la tardor al nord i la primavera al sud, però ben aviat avançarem a l'hivern i l'estiu. Contrast de nord a sud acompanyat de poesia.

Canción de las estaciones

Otoño. Las hojas
están amarillas.
De todas las plantas
recojo semillas.
 
Invierno. En los árboles
el verde se ha ido.
Alondra, a cubierto.
Gorrión, escondido.
 
Primavera. El frío
se acabó por fin.
Frente a mi ventana,
florece el jazmín.
 
Verano. El sol brilla,
da sombra el parral
y en el duraznero
cae miel de un panal...

La il·lustració és de Monica Armiño.

29.9.20

Vendo poesia, al menos una al dia! Versos de Conchita García-Bayona

 

 Escolteu què diu el pregoner: Es venen poemes! Versos dolços i salats, de tots els colors, amb princeses i dracs o animals afamats, versos per abraçar arbres o per a volar... Això ens pregona el venedor de versos, en veu ben cridanera per a que tothom l'escolte: Venc poesia!

Nosaltres, des del blog, també cridem en veu ben alta i forta: Regalo poesia! Poesia per a cada dia. Entreu, remeneu, trieu i llegiu... fins que s'enfiteu!

Vendo poesías
 
¡Vendo poesías!
¿Quién quiere comprar?
Leer una al día
bien les sentará.
Entren papás y mamás,
no se priven de mirar
que de todo lo que busquen
algo aquí encontrarán.
Tenemos todos los temas
que usted puede desear:
dragones enamorados
de princesas de verdad,
castillitos en la arena
y delfines juguetones.
Caballitos de madera,
una araña tejedora
y una silla mecedora;
un acuario grande y fresco
y miles de cosas más.
¡Vendo poesías!
¿Quién quiere comprar?
Leer una al día
bien les sentará.

La il·lustració és de Konstantin Zubarev.

28.9.20

Els bolets, plaer de tardor mentre passegem pel bosc de la poesia

 

 Una de les coses que més ens agraden de la tardor és sortir al bosc a per bolets. Una bona cistella al braç per anar arreplegant-los i que deixen la seua llavor mentre caminem, com en la poesia.

Plaer de tardor

M'has tocat la fibra,
em tens el cor robat
quan t'ensumo entre la molsa,
quan veig que m'has esperat.

Petit ésser taronja o vi rovellat
que has nascut dissimulant,
destaques pel teu color
i perquè m'has portat plaer de tardor.

Et busco pel bosc,
respiro, camino, avanço i miro
fins que et veig al meu davant.
-Ai! una mica més i et trepitjo!

T'agafo, t'abraço, t'estimo,
ets un fantàstic exemplar.
I segueixo, segueixo cercant
els teus amics, els teus germans.
 
La il·lustració és de Mikish.

27.9.20

Un poema-guant per a cada mà: poesia i matemàtiques

 


 Sembla que està tardor ha entrat ben freda i que hem de tornar a ficar-se els guants per protegir-se les mans, els 10 dits... o són onze? Depèn, tot depèn de com ho contem i de com o comptem.

Guants

(Joan Brossa)

Deu, nou, vuit, set, sis.
Un, dos, tres, quatre, cinc.
Cinc i sis: onze dits.


La il·lustració és d'Eleonora Arosio.

25.9.20

Mi pensar: poesia de Mirta de Eisenkölbl

 

Mi pensar
(Mirta de Eisenkölbl)

Pienso… ¿Por qué será que tanto pienso?
Tendría yo el oficio de Pensar
Si carrera fuera de alguna universidad…


Pienso mucho, para bien o para mal,
Y mis pensamientos rigen mi manera de actuar…
Y analizo… lo que veo y lo que no veo,
¡Eso sí que es una contrariedad!
Porque cuanto no veo, lo supongo;
¡Todo lo mido con mi ideal,
Si cuanto estimo es mi tesoro!


Y sufro… y cuestiono… y me explico…
Todo en mis pensamientos, a solas…
Y son mis ideas un incontenible raudal
De razones y sin razones, de idas y de vueltas,
Hasta que se me hace cuanto imagino
La más incuestionable verdad,
verdad que duele, verdad que quema,
que debe ser dicha por esta mi franqueza
que pocos pueden soportar…
y entonces, todo, todo se incendia…


¡Vaya! Si no fuera tan ridícula esta mi ciencia...
Bien haría yo en pensar
La terrible consecuencia
Que tendría esta mi forma de actuar…


Pero pienso… y pienso mucho,
Pienso bien y pienso claro,
Salvo que halle alguna evidencia
Que me haga dudar de lo que amo…
Y entonces… toda mi sensatez se va…
Porque pienso tanto…
para bien o para mal….


La il·lustració és de Gosia Herba.

24.9.20

Tocar el cel amb els dits: llibre de poesia infantil de Pep Molist

 

Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil ben original i bonic: Tocar el cel amb els dits, de Pep Molist i amb il·lustracions de Christian de Christian Inaraja i editat per Jo Llibre.

Es tracta d'un poemari, dividit en cinc parts: Somnis d’anar, Somnis de fer, Somnis de sentir, Somnis de ser i Somnis de tenir. El primer poema, Tinc un grapat de somnis, és el que ens explica l'esdevenir de tot  el llibre. Cada poema, a més, parteix d'una dita popular al voltant de la que giren tots els versos (molt curiós i, a la vegada, pedagògic).



Tinc un grapat de somnis

(Pep Molist)


Els somnis

no els puc tocar.

Ni tastar. 

Ni flairar. 

Ni sentir. 

Ni mirar. 

Ni tampoc 

aturar-m’hi, 

ballar-hi, 

o caminar-hi 

al damunt.

Els somnis tan sols

els puc tenir, 

per casualitat,

a dins del cap, 

i provar

de saber-ne 

el tacte,

el sabor, 

l'aroma,

el soroll

i la forma.

Encara que,

com un grapat de sorra, 

com un manat d’herba,

com un manyoc de cabells, 

els somnis

s'escolen,

de mica en mica, 

entre els meus dits

per tornar

qualsevol altra nit,

sense avisar. 

Us fiquem un tastet del que us podeu trobar al llibre i així anar assaborint-lo:

Ser un ratolí de biblioteca

(Pep Molist)

Endevinc petit i silenciós.

M'entaforo allà, al meu racó,

entre llibres de roba i cartró,

i un coixí lila i esponjós.

Romandré immòbil i neguitós

fins que desfili el darrer nadó.

Sé del cert que, de nit, en la

foscor,

a la biblioteca, hi ha sarau gros.

Hi són tots els meus amics:

(Jim Boyó,

Nana Bunilda i Celestina,

Trencanous, Pippi i en Rovelló.

La Mary Poppins, la Clementina,

l'Elmer, els contes de mel i cotó, els Mumin, Xola i Ottolina.

Hi haurà viatges en coet i camió,

tràngols al bosc i a Cotxinxina,

confidències, jocs i acció...

*


Anar a Pastar fang

(Pep Molist)

Demano un destí sorpresa 

en una agència de viatges, 

i m’envien, amb rapidesa,

a Pastar fang, sense equipatge.

Allà, descobreixo l’encant, 

del país de Pastar fang

un indret molt relaxant.

La gent, a cada instant,

sosté un bocí de fang 

entre les seves mans,

que va pastant, remenant, 

fins a l’hora més foscant.

Avanço enmig de la bellesa

i la tranquil·litat del paisatge. 

Torno a casa, amb més saviesa,

i una foto del bell paratge. 

 

22.9.20

La isla del murmullo: poesia sobre la parla dels animals

 


La isla del murmullo

(Marisa Alonso Santamaría)

En la isla del murmullo
reina la cortesía,
los animales del bosque,
siempre dan los buenos días.

Ululan los búhos,
maúllan los gatos,
croan las ranas,
y graznan los patos.

Ladran los perros,
hablan los loros,
balan las ovejas,
y bufan los toros.

Silban las serpientes
y ríen las hienas,
barritan elefantes,
y cantan las ballenas.


El burro rebuzna
y ruge el león,
y si hablan a la vez,
se piden perdón.

La il·lustració és de João Vaz de Carvalho.

21.9.20

Saludamos al otoño con una canción / Saludem a la tardor amb una cançó

 

Benvinguda, tardor! (il·lustració de Kelsey Garrity-Riley)
 

Li donem la benvinguda a la tardor amb una boniqueta cançó, mentre les fulles ballen i els ocells emigren.

Ya llega el otoño
(Miguel Ángel de la Ossa)

Ya llega el otoño, pronto lloverá,
las setas del bosque crecerán.
Ya llega el otoño, sopla el vendaval,
las hojas del árbol se caerán.
Ya llega el otoño, el fresco empieza ya,
los días son más cortos te tienes que abrigar.
Ya llega el otoño, los pájaros se van,
buscando otros lugares donde veranear.



 

20.9.20

S'acomiadem de l'estiu amb poesia / Nos despedimos del verano con poesía

 

 És hora d'acomiadar-se de l'estiu. Ha estat un temps diferent al que estem acostumats, però hem pogut gaudir-lo igualment. Adéu als llargs dies, adéu a la seua llum, adéu al cant de la xixarra, adéu a les vacances... adéu amb poesia.

El otoño se acerca
(Ángel González)

El otoño se acerca con muy poco ruido:
apagadas cigarras, unos grillos apenas,
defienden el reducto
de un verano obstinado en perpetuarse,
cuya suntuosa cola aún brilla hacia el oeste.

Se diría que aquí no pasa nada,
pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
ha pasado
un ángel
que se llamaba luz, o fuego, o vida.

Y lo perdimos para siempre.

La il·lustració és de Lois van Baarle

19.9.20

XVIII Convocatòria del "Premio de Poesía Infantil, Luna de Aire"

 

Us informem, un any més, de la convocatòria del Premio de Poesía Infantil Luna de Aire, aquest any en la seua XVIII edició. És un dels premis de poesia infantil més consolidats del nostre país i la seua importància queda marcada per la gran quantitat i diversitat de participants i, sobretot, per la qualitat dels poemaris guardonats.

Us fiquem les bases per si s'animeu a participar:

Convocatoria

El CEPLI (Centro de Estudios de Promoción de la Lectura y Literatura Infantil) de la Universidad de Castilla-La Mancha, con el patrocinio del Vicerrectorado de Cultura, Deporte y Extensión Universitaria, convoca el XVII Premio “Luna de aire” de poesía infantil, con el fin de promocionar la creación poética para niños, de acuerdo a las siguientes 

BASES:

  1. Podrán concurrir a este premio todos los autores mayores de 18 años que lo deseen, de cualquier nacionalidad, con una sola obra por autor.
  2. Las obras presentadas, escritas en lengua castellana, deberán ser originales e inéditas, y no haber sido galardonadas en ningún otro concurso. No se admitirán aquellas obras que sean traducción o adaptación de otros originales.
  3. Se concursará con un libro de poemas, de tema libre, que contenga un mínimo de 20 poemas y un máximo de 30, y con extensión entre 250 y 400 versos.
  4. Se establece un único premio de 3.000 €, que será aplicado a la orgánica y subconcepto que corresponda de Actividades Culturales del año 2020.
  5. Los originales se enviarán bajo plica. Se remitirán dos ejemplares en papel a:
    CEPLI (Premio de poesía infantil)
    Universidad de Castilla-La Mancha
    Facultad de CC. de la Educación y Humanidades
    Avenida de Los Alfares, 44 16071
    CUENCA (España)
    El plazo de presentación finalizará el día 30 de noviembre de 2020.
  6. El jurado, que procederá a abrir la plica del ganador, una vez acordado este, estará compuesto por especialistas en literatura infantil, profesores, editores y críticos literarios.
  7. El libro premiado será editado y comercializado por la editorial SM en la colección Luna de aire.
  8. El fallo del jurado será inapelable y el premio puede ser declarado desierto.
  9. El fallo del jurado se hará público a lo largo del mes de enero de 2020.
  10. Los originales no premiados no se devolverán.
  11. El hecho de presentar las obras al concurso supone la conformidad con las presentes bases.
  12. De acuerdo con lo dispuesto en la Ley Orgánica 15/1999 de Protección de datos de carácter personal, le informamos que sus datos pasan a formar parte de un fichero de la Universidad cuya finalidad es la gestión de actividades culturales y podrían ser cedidos de acuerdo con las leyes vigentes. Asimismo, le comunicamos que puede ejercitar los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición de sus datos remitiendo un escrito al Director Académico de Seguridad de Sistemas Informáticos de la Universidad de Castilla-La Mancha, calle Altagracia, número 50, 13071 Ciudad Real, adjuntando copia de documento que acredite su identidad.

18.9.20

Poema al pedo: llibre de poesia infantil per a fer sortir somriures i... flatulències

La poesia i l'humor també ens aprofiten per apropar els nostres clàssics als lectors més menudets. Tenim un bon exemple amb el llibre de Francisco de Quevedo, Poema al pedo, que està editat per Beascoa.

 Segur que tots coneixem aquest famós i escatològic poema de Quevedo, però per si de cas us el fiquem: 

Poema al Pedo

(Francisco de Quevedo)

Alguien me preguntó… ¿Qué es un pedo?
y yo le contesté muy serio:

El pedo es un pedo,
con cuerpo de aire y corazón de viento

El pedo es como un alma en pena
que a veces sopla, que a veces truena,
es como el agua que se desliza
con mucha fuerza, con mucha prisa.

El pedo es como la nube que va volando
y por donde pasa va fumigando,
el pedo es vida, el pedo es muerte
y tiene algo que nos divierte.

El pedo gime, el pedo llora
el pedo es aire, el pedo es ruido
y a veces sale por un descuido
y a veces sale con resplandores.

El pedo es fuerte, es imponente,
pues se los tira toda la gente.
En este mundo un pedo es vida
porque hasta el cura bien se lo tira.
Hay pedos cultos e ignorantes
los hay adultos, también infantes,
hay pedos gordos, hay pedos flacos,
según el diámetro de los tacos.

Si un día algún pedo toca a tu puerta
no se la cierres, déjala abierta
deja que sople, deja que gire
a ver si hay alguien que lo respire.

También los pedos son educados
pues se los tiran los licenciados,
el pedo tiene algo monstruoso
pues si lo aguantas te lleva al pozo.

Este poema se ha terminado
con tanto pedo que me he tirado.

 Doncs, gràcies a les divertides il·lustracions de Marisa Morea, ara és molt més fàcil poder-ne gaudir des de menuts. Una xiqueta, un gos i un ocell són els personatges que escenifiquen el poema. Resulta evident que quan Quevedo el va escriure no pensava en un públic infantil, però gràcies a la seua senzilles, sonoritat i a les enginyoses respostes que hi dona a la pregunta inicial de la poesia, aconsegueix seduir igualment als menudets i, a més, fer-los sortir moltes rialles (ja sabeu cóm els agrada tota aquesta temàtica!).

 Juntar poesia i humor, amb una crítica social un tant irreverent i gamberra i unes boniques il·lustracions, fa més fàcil i joganer apropar la poesia als xiquets i xiquetes, a més d'anar poquet a poquet coneixent als nostres clàssics.

Un llibre molt recomanable.





17.9.20

Barcos de papel para navegar con la poesía / Vaixells de paper per a navegar amb la poesia

 
 
Navegarem tot el curs amb vaixells de paper, plens de poemes. Navegarem cada dia dins d'un llibre de poesia.

Barcos de papel
(Carlos Reviejo)

Los libros son como barcos,
y con ellos llegaremos
hasta las lejanas islas
que aparecen en los sueños,
o a selvas impenetrables
donde habitan los misterios.
Sin salir de nuestras casas
y sin apenas movernos,
nos llevaran a paises
para arribar en sus puertos,
y entre valles y montañas
pisaremos sus senderos,
conoceremos sus mares,
sus costumbres y sus pueblos.
Nos enseñarán que el mundo
es casi como un pañuelo,
que, aunque de color distinto,
y distintos pensamientos,
la gente que en él habita,
no importa que estén muy lejos,
tiene los mismos problemas
y también los mismos sueños.
Los libros son como amigos,
como buenos compañeros:
no nos piden nada a cambio
y nos dan conocimiento.


Il·lustració de Natalia Letona.

15.9.20

Paraules entremaliades: juguem amb la llengua i la poesia



Ara més que mai necessitem jugar amb la poesia, des de casa i al col·le. Al llibre de poesia infantil Paraules entremaliades, trobem una selecció de poemes, feta per Montse Ginesta, que ens permet jugar amb els versos enredant la llengua, perquè hi trobem molts fonemes conflictius que ofereixen una certa dificultat per a pronunciar-los.

A la fi el llibre té un marcat objectiu pedagògic, que prima sobre la pròpia poesia, el que fa que trobem poemes ben xulos amb altres que estan creats encadenats als seu objectiu, sense més interés literari.

Nosaltres anem a llevar-li eixe aprofitament didàctic i deixar tan sols la part lúdica, utilitzant-los a l'estil d'embarbussament i donant peu a crear els nostres propis poemes.


Us fiquem uns exemples:

La taca
(Montse Ginesta)

Una taca tafanera,
per atzar
d'un tinter
s'ha esquitllat
i ha caigut
amb pulcritud
i amb extrema ingratitud
al damunt del vestit
més extremat
i més absurd
de la cantant.
I ella, amb un ai!,
ens dedica,
un xisclet de papagai!

 
*

El comediant
(Montse Ginesta)

Un comediant
ha trobat
al restaurant,
navegant
dins del plat,
un tripulant
extravagant
que s'escusa
saludant
amb un peu
i mastegant
un fideu.

*

Xiiittt!
(Montse Ginesta)

El porc gruny,
el mussol fa un esgarip,
rauca, rauca la granota,
i jo no puc dormir!

Brama l'ase
i renilla el cavall,
el llop udola amansit,
borfa el gos,
miola el gat,
bruela el bou,
cloqueja la gallina,
i belen l'ovella i la cabra.

Voleu fer el favor de callar!

*

Encantari
(Montse Ginesta)

Xip-xap, zas,
zub-zub,
pif-paf, plataplaf.

Plof, pluf,
crec, catraquec,
nyec-nyec.

Quatre pèls de barmamec
i una cua de dragonet.
D'ara endavant
seràs porquet!


14.9.20

La gente que me gusta: versos i paraules de Mario Benedetti per celebrar el centenari del seu naixement


 
Hui, 14 de setembre de 2020, el gran escriptor Mario Benedetti compliria 100. És una gran data per a celebrar-la i ho volem fer amb les seues pròpies paraules, amb els seus versos; sempre tan senzills com profunds, universals i atemporals.

Un centenari per a celebrar-ho difonent les seues obres, les seues paraules, els seus versos, sobretot entre la gent jove, molts d'elles desconeixedors del seu pensament i la seua poesia.

La gente que me gusta

(Mario Benedetti)


Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. La gente que cultiva sus sueños hasta que esos sueños se apoderan de su propia realidad. Me gusta la gente con capacidad para asumir las consecuencias de sus acciones, la gente que arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien se permite huir de los consejos sensatos dejando las soluciones en manos de nuestro padre Dios.

Me gusta la gente que es justa con su gente y consigo misma, la gente que agradece el nuevo día, las cosas buenas que existen en su vida, que vive cada hora con buen ánimo dando lo mejor de sí, agradecido de estar vivo, de poder regalar sonrisas, de ofrecer sus manos y ayudar generosamente sin esperar nada a cambio.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, pero sin lastimarme ni herirme.
La gente que tiene tacto.

Me gusta la gente que posee sentido de la justicia.

A estos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría y la predica. La gente que mediante bromas nos enseña a concebir la vida con humor.

La gente que nunca deja de ser aniñada.

Me gusta la gente que con su energía, contagia.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos razonables a las decisiones de cualquiera.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza en reconocer que se equivocó o que no sabe algo. La gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

La gente que lucha contra adversidades.

Me gusta la gente que busca soluciones.

Me gusta la gente que piensa y medita internamente. La gente que valora a sus semejantes no por un estereotipo social ni cómo lucen. La gente que no juzga ni deja que otros juzguen.

Me gusta la gente que tiene personalidad.

Me gusta la gente capaz de entender que el mayor error del ser humano, es intentar sacarse de la cabeza aquello que no sale del corazón.

La sensibilidad, el coraje, la solidaridad, la bondad, el respeto, la tranquilidad, los valores, la alegría, la humildad, la fe, la felicidad, el tacto, la confianza, la esperanza, el agradecimiento, la sabiduría, los sueños, el arrepentimiento y el amor para los demás y propio son cosas fundamentales para llamarse GENTE.

Con gente como ésa, me comprometo para lo que sea por el resto de mi vida, ya que por tenerlos junto a mí, me doy por bien retribuido.
 
La gent que m'agrada... il·lustració de Tali Yalonetzki.
 

11.9.20

Semillita: un poema infantil d'Haydé G. de Guacci


 Amb paciència,  molta cura i mim, aquella llavoreta que vàrem plantar en primavera ha anat creixent i fent-se una bonica planta.  La paraula també és la llavor de la poesia, que va creixent poc a poc a la vida dels xiquets i grans. Tingam cura d'ella.
 
Semillita
(Haydé G. de Guacci)
 
Semillita, semillita
que en la tierra se cayó
y dormidita, dormidita
enseguida se quedó.
¿Dónde está la dormilona?
un pequeño preguntó
y las nubes contestaron:
una planta ya creció.
Semillita, semillita
que recibiste calor
para dar una plantita
muchas hojas y una flor.

 
La il·lustració és de DoKyung Lee 

8.9.20

Anem a l'escola: poema de Lola Casas per a començar el curs amb poesia

 



El nou curs ha començat i us desitgem una molt bona singladura acadèmica. Serà un tant especial, amb tota aquesta situació que crea el coronavirus, però segur que serà tan bonic, interessant i poètic que superarem tots els entrebancs.

Que no se us olvide, cada dia, alimentar als xiquets i les xiquetes amb un poc de poesia. Nosaltres continuarem ací per ajudar-vos a difondre-la (després d'aquest llarg parèntesi que hem tingut). Comencem amb un poema infantil, de Lola Casas, per anar a l'escola.


Anem a l'escola

(Lola Casas)
Hola Joan,
Maria i Anna:
Ha anat bé
el cap de setmana?


Carrer avall
veig venir en Pere:
Sembles un cargol amb closca!
Et pesa molt la cartera?


Dic content
a la Carlota:
Ets una noia trempada!
No t'has descuidat la pilota!


Corrents
arriba en Bernat:
Portes la gorra posada...
i l'abric... tot descordat!


De la plaça
ve la Berta:
Quina cara d'adormida.
És hora d'estar desperta!


Junts entrem a l'escola.
Ens espera el treballar,
també el riure i fer tabola.
Ens hi vols acompanyar?

 

Les il·lustracions són de Nicoletta Costa.