Prebenda de poeta
Barcelona, vint-i-tres d’abril.
Llibres i roses vessen a les Rambles.
M’allunyo del, per a mi, mortal xivarri
cap a un santuari del llibre a la ciutat.
Arribo al mercat de Sant Antoni
tot adonant-me’n del meu error:
Avui no deu ser el llibre el tresor,
ho és, més que res, el mediàtic autor.
Tant fa. La zona està tranquil·la
i així sóc capaç de gaudir el passeig
amb la mirada alta que m’omple la vista
de façanes i balcons amb esperit d’artista.
Dues veus dolces em retornen a la terra
oferint-me entre somriures roses de paper.
“Emporti-se’n una que amb la seva ajuda
algunes boques estem mirant de satisfer.”
Sent aquest el motiu, per descomptat.
que malgrat no tinc a qui donar-li
aquesta rosa fingida tindrà més sentit
que una gran rosa freda de nevera.
Ossat, amb un gest li demano un petó.
Ella riu: “Ei! Aquest no era el tracte.
Bé doncs, i sí a canvi d’un poema
jo et pidolés aquest dolç favor?
Amb curiositat observa el llapis lliscar
deixant sobre el paper línies per desxifrar.
Poso punt i final i entrego la missiva.
Li veig els ulls resseguir els renglons.
En acabar em mira, somriu i s’apropa.
M’estampa un gran petó a la galta
i ens estrenyem en càlida abraçada.
I jo penso agraït: “Prebenda de poeta.
Que són les paraules, més que una rosa,
les que a una dona li roben el cor.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada