Joan Brossa, clau poètica

 Recorde un dia con hui, ara fa deu anys, que al obrir el poemari... les lletres estaven tristes, ploraneres, ben negres i de dol. No entenia res. Per més que llegia els versos les paraules restaven mudes, com hibernant entre les blanques fulles del llibre. Què passava?, hem vaig preguntar. Va ser la lectura del períodic la que hem va donar la clau del misteri: Joan Brossa havia fet el seu últim viatge. Aleshores vaig entendre el plany de les paraules, el dol dels versos, la freda brisa al repassar les pàgines del seu llibre.

Una vegada desxifrat el misteri me'n vaig adonar que en realitat jo tenia la clau, l'esperit de Brossa als meus ulls.

Tic-
tac,
tic-
tac.

Tic-
tac,
tic-
tac.

Tic-
tac,
tic-

tac,
tic-
tac...

Tic-tac, tic-tac,
fins a la mort.
Mort jo, tot mort.

Joan Brossa, clau de la poesia. Clau que ens obri portes, calaixos, armaris, baguls, capsetes,... que sense adonar-se'n estan repartides ben dins del nostre ésser i de la nostra societat i ens ajuda a descobrir emocions, sentiments, a racionalitzar el que imaginem i a imaginar la realitat.

La poètica de Brossa ens dona claus amb les que podem obrir el pany de la boira del nostre bosc, de la fantasia i de la il·lusió, de la màgia i l'alquimia alfabètica. Claus grans, llarges, pesades, per a les grans ocasions -l'amor, la mort, l'esperança...-; claus menudes i penjant del coll amb una llarga cadeneta per obrir els secrets més dolços; claus rovellades de panys de portes que han sigut i ja no hi són; claus de plàstic que obrin somnis de neó; claus encriptades que ens donen accés a tot un món enxarxat; claus de vidre amb il·lustracions de colors per als nens i grans; claus... per a tot i per a tots. Les claus de Brossa:

El primer vers és taula i és jardí,
el segon tira una cortina al bosc,
l'altre és trompeta o bé diumenge o bosc,
l'altre perfila curt un nou jardí.

El cinqué vers, estés en un jardí,
té el secret de les fonts com en cap bosc
no pot ocórrer, perquè el joc del bosc
és un altre. Al següent bosc del jardí

ja tria mots senzills i més de tarda,
el següent obra i fa present el vespre.
Trobo la nit perduda en una taula

i armat de límits vaig sabent que un vespre
durà la nit, que crida els tretze vers.
I fa d'arrel de tots els darrers vers.

I sobre les claus revolotetja una papallona de colors que suaument reposa al seu damunt, silenciosa, art de la natura, obrint pas a la pròpia esència de la seua poesia.

I en aquest homenatge a Joan Brossa no estem en solitari, ben al contrari. Una colla de gent de diferents àmbits socials i culturals ens hem unit per a enlairar hui, en aquesta teranyina internaútica, els seus poemes, per a brossairar amb tots vosaltres. Comrpoveu-ho! Doneu-li una ullada al Abloccedari i gaudiu del conreu de les llavors brossianes.

M'acomiade emprenent un llarg Viatge a cavall del seus versos

El poema
es posa en moviment
i us fica per la boca
d'una foradada.

Dilluns
dimarts
dimecres
dijous
divendres
dissabte

Aquí
el poema es para
perquè baixeu i sortiu
a la llum del dia.