Cançoneta de cargols: cançó infantil per a la tardor

La pluja d'aquests dies de la tardor fa sortir els cargols. Aquests animalets han servit d'inspiració a molts poetes, fins i tot a cantautors. Hui us volem recomanar La cançoneta de cargols, de Miquel Pujadó -amb text i música d'aquest catautor, adaptant lliurement un poema de Jacques Prevert-

CANÇONETA DE CARGOLS

Dos cargols, tot xino-xano, se’n van cap al funeral

d’una fulla que l’octubre ha ofegat en un bassal.

Vet aquí que, quan hi arriben, el bon temps ja és retornat

i les fulles que eren mortes totes han ressuscitat.

Els cargols es queden moixos, decebuts i mosquejats,

però el sol, que se’ls estima, vol deixar-los engrescats:

- Au, cargols, aneu de tasques, de cargoles o d’oreig,

p’rò no aneu de dol, punyeta! És molt trist i fa molt lleig.

Les històries llagrimoses són difícils de pair,

fan la nit més negra i bruta i enfosqueixen el matí.

‘neu-vos a pintar la closca amb colors de pluja i vent

i deixeu d’una vegada de ser carn d’enterrament!

I les plantes i les bèsties van i entonen la cançó,

la cançó de l’esperança, la cançó de la il.lusió.

I tothom comença a beure, tothom brinda i tothom riu;

el licor és de rosada i és per batejar l’estiu.

En tornar cap a ca seva, els cargols van ben trempats,

tan contents com unes pasqües i una mica despistats.

Han begut potser un xic massa i no avancen pas com cal,

p’rò la lluna falaguera no vol pas que es facin mal

i des d’un bressol de núvols il.lumina el camí ral.

La il·lustració és d'Amy Schimler.