Solstici d'estiu 2007: foment de la poesia juvenil mediterrània

Un anys més es celebra el X Solstici d'estiu,-Joves poetes de la Mediterrània, un cicle de recitals que a partir de demà es desenvoluparan en diferents punts de València, Cataluny i les Balears. L'edició d'aquest any també està organitzada per la Fundació ACA.

El calendari dels recitals és el següent:

-8 de juliol, avui, en Búger (Mallorca), a partir de les 21:00 hores

-10 de juliol, en Barcelona

-12 juliol, en Alaior (Menorca)

-20 en Sant Miquel de Balansat (Eivissa)

-21 en Formentera

-27 en Burjassot (València).

Aquests actes estaran amenitzats per la música del grup mallorquí Waiting the widow i per un sopar al aire lliure preparat amb productes ecològics preparada per l'Aula de Gastronomia Mallorquina de la Fundació ACA.

En els recitals participen els joves poetes: Esteve Portas (21 anys, de Formentera), Clara Fontanet (18 anys, de Manacor de la Vall), Blanca Ripoll (22 anys, d'Alaior), Eduard Escoffet (28 anys, de Barcelona) i Alfons Navarret (33 anys, de Burjassot), l'únic que té una obra publicada.
Estos cinco jóvenes poetas, elegidos de forma aleatoria entre otros muchos, deleitarán con una lectura de sus poemas estos seis actos que cuentan con el apoyo de las respectivas instituciones oficiales culturales de las localidades en donde se van a celebrar, declarà el coordinador de l'Aula Poética de la Fundació ACA, Antoni Gost.

A més, s'han editat 500 exemplars amb poemes dels que seràn llegits i versos de poetes d'anterios Solsticis.

Molt bona idea per a fomentar la jove poesia en aquestes nits estivals. per als que no podem acudir als recitals, almenys podem llegir un dels poemes d'Alfons Navarret:

EN UN VERS

En un vers,

hauria pogut sobreviure en un vers.

Quan arribe la nit,

li prendré el seu perfum – absurdament

per notar-li així com transpira.

En un vers – la pell en un únic

vers – trobaré la mort d’alguns dels

arbres del meu pati, desgastats com mentides,

i les parets que atrapen aquesta llum

dins les corol·les d’una heura

que sempre tanta pau haurà de proporcionar-me,

amb la seua escuma, grisa i blanca, i més tard dura;

la cambra lentament fuig, a penes

sobreviu amb el buf, la negror i l’absurd

d’anar malbaratant tots els rastres.