Pàgines

29.2.12

Lire et RéCréer: web amb poemes i cançons infantils en francès




Les oiseaux sont très amoureux, le printemps arrive (il. Karen S. Ingram)


Per finalitzar aquest mes de febrer, hui us recomanem una web, en francès, on podem trobar cançons i poemes infantils, totes ordenades alfabèticament, per tal que siga senzill fer la recerca: Lire & RéCréer. Poemetes divertits per anar aprenent una altra llengüa.

La noce des oiseaux

L'alouette et le pinson
Ont voulu se marier
Mais le jour-e de leur noce
N'avaient pas de quoi manger.

Refrain :
Ma Nanon, tout de bon,
Oui bientôt nous ferons la noce,
Ma Nanon, tout de bon,
Oui bientôt nous nous marierons.

Par ici passe un lapin,
Sous son bras tenait un pain :
" Mais du pain nous avons trop,
C'est d' la viande qu'il nous faut ! "

Au refrain : Ma Nanon, tout de bon…

Par ici passe un corbeau,
Dans son bec porte un gigot :
" Mais d' la viande nous avons trop,
C'est du bon vin qu'il nous faut ! "

Au refrain : Ma Nanon, tout de bon…

Par ici passe un' souris,
A son cou porte un baril :
" Mais du vin nous avons trop,
C'est d' la musique qu'il nous faut ! "

Au refrain : Ma Nanon, tout de bon…

Par ici passe un gros rat,
Un violon dessous son bras :
" Bonjour à la compagnie,
N'y a-t-il pas de chat ici ? "

Au refrain : Ma Nanon, tout de bon…

" Entrez, musiciens, entrez,
Tous les chats sont au grenier. "
Du gre - nier des - cend un chat,
Il emporte le gros rat !

Au refrain : Ma Nanon, tout de bon…

28.2.12

Bajo mi cama: poesia infantil sobre el miedo / Sota el llit: poesia infantil sobre la por


Quina por es passa quan pensem que sota el llit se'ns ha intal·lat un monstre! I sense pagar lloguer!

Bajo mi cama
Algo vive bajo mi cama, 
anoche ahí estaba, 
gruñendo y rugiendo feroz
y dándome un miedo atroz.

¿Tiene patas peludas,
con pies de largas garras?
Me comerá algún día
con sus terribles colmillos?

Esta mañana fuí valiente,
y con el tigre y el elefante,
bajo la cama un vistazo eché
para ver que prodía ser...

pero nada encontré.

La il·lustració és de Carter Goodrich.

27.2.12

Molta cara, tinc molta cara: cançó de Marc Parrot


I tu, quina cara tens?
Molta cara

Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
de relliscada, de bufetada
de voler fotre la cullerada.
Cara de por, de pocs amics
cara de dóna’m un respir
cara de pa i de submís
perquè hi estampis un pastís.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer,
cara o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Cara d’eixut, cara de pena
sé que tens més cara que esquena.
Quan assajant cara al mirall
no et veus la cara de cavall.
Tens molta cara.
Cara d’ofès o de sorprès
cara de cul, cara de llest
cara de lluç, cara de rus
cara d’haver menjat cuscús.
Pinta de no saber ben bé
pinta que no pinta bé
cara de pòquer, cara
o creu
d’anar de cara i perdre el peu.
Tens molta cara.
Quina cara creus que
se’m queda quan sé tot
el que dius, veig tot el
que fas pel darrere?
Quina cara creus que
se’m queda quan veig tot el que dius, sé
tot el
que fas pel darrere?
Cara de son, cara de fred
cara de mort, cara de porc
cara de pansa, cara d’esquerp
cara de boig, cara de serp.
Cara de ruc,
d’avui no puc
de no hi ha res
que em faci el pes.
Tinc molta cara.

Aquesta lletra de cançó, de Marc Parrot, està inclosa al seu darrer disc Començar pel final. La il·lustració és d'Interesni Kazki.


Molta Cara - Sculpteur Express. Ombres de Plata from Marc Parrot on Vimeo.

26.2.12

Finalitza tu el poema / Finaliza tú el poema


Antonio Santos ens proposa, al seu poema Otro cuen-, finalitzar nosaltres cada vers. És fàcil.. a que si? Un poema amb una rima enginyosa.

Otro cuen-:
(Antonio Santos)
Voy a contarte otro cuen-:
Una gotita de llu-
cayó en un extraño lu-,
era una cálida fuen-
con el agua muy calien-.
La gota se dio un buen ba-,
se frotó bien con el ja-,
mas la pobre se consti-,
¡era gota de agua frí-!
Y se envolvió en la toa-.

La il·lustració és de Kim Roberti.

25.2.12

Relax i descans per a un dissabte poètic


Hui és dissabte, un dia especial per a prendre-se'l amb mesura, tranquil·litat i repòs... és el plaer de deixar córrer el temps.
 

Dos derivas

el placer de no hacer nada
la religión del agua
páramos poco edificantes
siempre a punto de poblarse

La il·lustració és de Leo-Vinh Beauvois.

24.2.12

Soneto a los gatos, poesia de Rafael Alberti


 Els gats han tingut i tenen els seus rapsodes. Al llarg del blog hem anat pujant diferents poemes de gats i hui us invitem a llegir aquest sonet, de Rafael Alberti, on els gats són els protagonistes principal... o són les rates? De vegades és pijor el remei que el problema...

Gatos

Gatos, gatos y gatos y más gatos
me cercaron la alcoba en que dormía.
Pero gato que entraba no salía,
muerto en las trampas de mis diez zapatos.

Cometí al fin tantos asesinatos,
que en toda Roma ningún gato había,
más la rata implantó su monarquía,
sometiendo al ratón a sus mandatos.

Y así hallé tal castigo que no duermo,
helado, inmóvil, solo, mudo, enfermo,
viendo agujerearse los rincones.

Condenado a vivir viviendo a gatas,
en la noche comido por las ratas
y en el amanecer por los ratones.

La il·lustració és de Tim Beart.

El bosque encantado: llibre de poesia infantil

Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil per als més menudets: El bosque encantado, d'Ignacio Sanz, amb unes excel·lents i suggerents il·lustracions de Noemí Villamuza, editat per Macmillan, dins de la seua col·lecció Librosaurio.

El llibre ens presenta les mans com una espècie de bosc encantat, un bosc que forma part del nostre cos i que ens permet contactar amb el món, real i imaginari.



Pegado a mi cuerpo
me cuelga este brazo,
pero si lo estiro
se parece a un árbol.

Cinco ramas parten
del tronco alargado,
son los cinco dedos
que forman la mano.

...

La lectura del llibre ens permet anar jugant amb la mà al ritme dels versos. Un llibre molt recomanable per als prelectors i primers lectors.




22.2.12

Teatre clàssic, versificat, en Estudio 1 de TVE


 Aitana Sánchez-Gijón i Fran Perea en La viuda valenciana

No és habitual gaudir de teatre versificat. Ara tenim l'oportunitat, en La 2 de RTVE, de recrear-se en les  obres clàssiques, teatre portat a la televisió, Estudio 1. Podem veure-les íntegrament per internet.

Us aconsellem veure, entre altres:

-La viuda valenciana, de Lope de Vega

-El enfermo imaginario, de Molière

-El mercader de Venecia, de Shakespeare

21.2.12

La palabra es mágica: blog de poesia


Us recomanem li doneu una llarga mirada al blog de Ricardo Fernández Esteban, La palabra és mágica, on podem trobar un grapat de poemes, juvenils i per adults, poemes propis i d'altres poetes. Un lloc on la poesia s'escampa per tot arreu.

Us copiem aquest poemes de Ricardo Fernández, versificant el primer aniversari del seu blog.

La página de la palabra es mágica

Hace ya más de un año que creé,
poniendo amor, un blog de poesía,
y en todos estos meses ­–día a día–
lo he seguido cuidando porque sé

que el verso no es asunto demodé,
por más que en este mundo hay mayoría
que están de acuerdo en esa teoría.
Y ese convencimiento me da pie

a duplicar el blog en una página
con este nombre: “La palabra es mágica”
Por eso permitid que en el soneto

rimen noveno y décimo en precario,
ya que “página” es huérfana (*) y mi reto
hacerla “mágica” con “post” (**) diario.


Les il·lustracion són de Clifford Harper.

20.2.12

El mapa poètic i afectiu de la ciutat


Les ciutats en les que hem viscut ens deixen una empremta teixint tot un mapa afectiu. El cantó on sempre xerràvem les amigues abans de tornar a casa, el parc on jugàvem de menuts, la plaça on està la cafeteria que habitualment anem, la mateixa boca de metro que cada dia agafem, la font i la seua frescor (ara seca per estalviar aigua),... Un teixit diferent per a cadascú. La ciutat és la mateixa però nosaltres la fem diferent. La ciutat cobra vida cada vegada que nosaltres prenem consciència del seu existir.

Los lugares comunes

La ciudad se conserva en el recuerdo,
doblada y disponible,
como un mapa afectivo
en el que la memoria ha señalado
con una cruz la calle
y el bar y la terraza
y la cafetería
y el trocito de acera
donde se adivinó por un instante
una felicidad esquiva.

La il·lustració és d'Isabelle Demarly.

19.2.12

En defensa de les biblioteques públiques: discurs de Federico García Lorca, "...medio pan y un libro"


 Oye, hijo mío, el silencio.
Es un silencio ondulado,
un silencio,
donde resbalan valles y ecos
y que inclina las frentes
hacia el suelo

(García Lorca)

Aquest és un blog de poesia i molt inusualment fiquem textos que es surten d'aquest gènere, però amb el vent que bufa, tallant i de retallades, ens sembla que, sota la veu d'un gran poeta, Federico García Lorca, cal sortir en defensa de les biblioteques públiques (i no ho diem per la nostra, creada fa un grapat d'any per les Missions Pedagògiques i que té tot el recolzament institucional i popular del nostre poble). La biblioteca pública és un espai clau, essencial, per al foment de la lectura, per a l'accés a la informació i per a la formació permanent. Integradora, democràtica, accessible, és una peça fonamental dins de la cultura, més encara als pobles menuts. Ens ha costat molt arribar fins on estem, dins d'un país que no tenia tradició bibliotecària... no consentim justament ara, que són més necessàries que mai, desfer aquest entramat lector.


Copiem el discurs que Federico García Lorca va dir a la inauguració de la biblioteca del seu poble, Fuente Vaqueros (Granada), en setembre de 1931. Estem al segle XXI i el discurs està totalment vigent:

Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. «Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre», piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada…

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

"Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: «amor, amor», y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: «¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!». Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

"Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: «Cultura». Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".

18.2.12

Amantes glaseados: desamor entre versos i peroles



Amantes glaseados

Se escogen los recuerdos más delicados y los momentos
de epifanía, y se les raspa la piel
con el filo de un cuchillo.
Se les quita toda la nostalgia y las palpitaciones
que aún provoquen y se lavan bien.
Si son recuerdos pequeños, cotidianos,
se dejan enteros,
si son grandes, llenos de pasión y alma,
se cortan en dos a lo largo.
Se meten en un cazo con el agua fría, la mantequilla,
el azúcar y la sal.
Se recorta un papel grueso, impregnado de ganas de librarse de ellos,
de confianza en el futuro,
y se mete dentro de la cacerola
tocando casi los sentimientos.
Se cuecen a fuego vivo
hasta que se haya consumado el dolor.
Cuando llega este momento
los recuerdos están a punto para ser olvidados.
Se sirven en fuente honda, acompañando al corazón
de la cocinera, salteado y con pimienta

La il·lustració és de Павел Кульша (Pablo Kulsha).

17.2.12

Cançons de Carnestoltes per a grans i menuts


Cantem, ballem, gaudim... és carnestoltes (il. Rigoberto Antonio Guerrero)

Hem anat penjant, en anys passats, cançons de carnestoltes / canciones de carnaval, pero aquest any us volem presentar una nova selecció. Cantem i ballem, gaudim de la festa! Feliç CarNesTolTes!!!!

La gossa sorda, Carnestoltes



Pais de Xauxa, Pel febrer el carnestoltes 



El carnestoltes



Carnestoltes a ritme de rap




A setze el vi, cançó popular per finalitzar carnestoltes





16.2.12

La vida es un carnaval, cantemos y bailemos


La vida es un carnaval
(Celia Cruz)

Todo aquel que piense que la vida es desigual,
tiene que saber que no es asi,
que la vida es una hermosura, hay que vivirla.
Todo aquel que piense que esta solo y que esta mal,
tiene que saber que no es así,
que en la vida no hay nadie solo, siempre hay alguien.

Ay, no ha que llorar, que la vida es un carnaval,
es mas bello vivir cantando.
Oh, oh, oh, Ay, no hay que llorar,
que la vida es un carnaval
y las penas se van cantando.

Todo aquel que piense que la vida siempre es cruel,
tiene que saber que no es así,
que tan solo hay momentos malos, y todo pasa.
Todo aquel que piense que esto nunca va a cambiar,
tiene que saber que no es asi,
que al mal tiempo buena cara, y todo pasa.

Ay, no ha que llorar, que la vida es un carnaval,
es mas bello vivir cantando.
Oh, oh, oh, Ay, no hay que llorar,
que la vida es un carnaval
y las penas se van cantando.
Para aquellos que se quejan tanto.
Para aquellos que solo critican.
Para aquellos que usan las armas.
Para aquellos que nos contaminan.
Para aquellos que hacen la guerra.
Para aquellos que viven pecando.
Para aquellos nos maltratan.
Para aquellos que nos contagian.

La il·lustració és d'Oxana Zaika


O preguntón, un antipoema de Celso Emilio Ferreiro


L'home, per naturalesa, vol saber i quan més sap més dubtes té i més crític es fa. Cada pregunta ens porta a una resposta que ens fa qüestionar les coses, els esdeveniments, les situacions... i surt una altra pregunta. Així, el "preguntó" acaba sent una persona que se'n surt de la passivitat general, una persona disconforme i activa davant de la prepotència i la ignorància, una persona tolerant amb els demès perquè sap que ells també tenen els seus dubtes, una persona que -moltes vegades- acaba sent incòmoda per al poder, doncs és difícil de manipular.

La lectura ajuda molt a qüestionar les coses, ens fa reflexionar, ens aporta i descobreix noves idees, ens obri nous camins, ens fa traure de damunt les teranyines que moltes vegades portem pegades als ulls. A la fí, la lectura ens fa ser "preguntons" i això ens fa madurar. Cal que, des de menudets, fomentem entre els xiquets i xiquetes la curiositat i la lectura per tal d'anar formant persones més completes i... més difícils de manipular, més responsables de les seues preses de decisions, més lliures. Sense els "preguntons" la societat i la cultura no avançaria.

La poesia té molt a dir en aquest procés de maduresa personal i crítica i els lectors d'aquest blog ben bé que ho sabeu. Perquè la poesia és la paraula i aquesta ens dona vida; perquè amb el vers el poeta qüestiona i denuncia; perquè el poema s'arrela dintre nostre i va creixent i va fent-nos reflexionar i sentir.

       O preguntón
      (Celso Emilio Ferreiro
O home por natureza quer saber,
dixo Aristóteles fai algún tempo.
O meu amigo quixo saber da vida,
quiso saber da lei,
quiso saber do Rei,
quixo saber do bispo,
quixo saber da espranza.
            Eiquí —díxolle o garda
            que o levou detido—
            o que quere saber, apanda.

O lóxico
Unha de dúas:
se é certo
que cada minuto
morren de fame
cen persoas no mundo,
entón é falso
aquelo de que en todas partes
se cocen fabas.

La il·lustració és de Javier Termenón.

15.2.12

Capseta de neu amb poesia



Avança febrer i arrosseguem molt, molt de fred. La neu es converteix en protagonista de l'hivern, neu que serveix de joc per als xiquets i xiquetes.  Seria fantàstic poder gaudir d'ella tot l'any, tirar-se boles de neu en juliol, fer ninots de neu en la platja, refrescar-se la cara amb ella en agost... Què us sembla si la guardem en una capsa?

La neu

Prendré un bon grapat
de la neu més blanca
i la guardaré
dintre d'una capsa.
Quan vingui l'estiu,
que fa calorassa,
la neu em podrà
refrescar la cara!

El meu amic diu
que la neu no es guarda,
que sols trobaré
la capsa mullada.
Això no m'ho crec!
Ves, com s'ho faria!
Tancant bé la capsa,
com s'escaparia? 

La il·lustració és de Kris Atomic.

Cuina d'autor: de caragols, disfresses i poesia


 I vosaltres... de què es disfresseu? De fada, de porquet, de fitxa de dominó, de tisores... Núria Freixa ens ha enviat un poema en homenatge a tots els xiquets, mestres i pares que implicats en aquesta festa (especialment dedicat a la seua neta, que surt disfressada, amb els seus companys, de caragol).

Que comence la desfilada, música per al passa-carrer, que surten tots el caragols i després... a la cassola!

Cuina d'autor

Ja hi som!
Ja hem acabat la disfressa.
Preparats, ens diu la mestra,
per sortir a donar un vol ?

Xino-xano, sense pressa,
carreguem tots la caseta
i amb les banyes enlairades
surt la plaga de cargols.

Pares, mares, avis, àvies
i la tieta Consol,
que ja no té fred al veure
al seu estimat fillol.

Aquí a la plana de Lleida,
a la llauna, a la cassola,
a la brasa o a l’escola,
els cuinem com vostè vol.

La il·lustració és de Krisztina Maros.

14.2.12

¿Niña, qué te sucede?... versos para el primer amor

Què serà açò que fa que el món s'ompliga de colors? (il. Il·lustració de Séverine Duchesne)
Hui hem omplit els blogs d'amor! Hem anat compartint i... quina sorpresa ens ha donat Teresa Delgado, amiga i poeta, des de Canàries, inspirant-se en aquesta il·lustració (una de les moltes que hui hem ficat al blog de Pinzellades al Món), ens ha regalat aquest poema sobre l'amor, sobre el primer amor, quan s'està enamorat però no se sap ben bé com viure i experimentar aquest sentiment, no se sap què ens està passant. Gràcies, Teresa, ja saps que ací tens sempre un raconet poètic.

¿Niña, qué te sucede?

 Si se te pone un sol
 en el corazón
calentito, calentito;
se te salen sus rayitos
por la mirada
y te preguntan
¿Niña que te ocurre?
Tú respondes:
"No me ocurre nada".
Si te gusta que amanezca
para verlo
y quieres que sea de noche,
para soñarlo.
Si sientes que cuando estás cerca de él
desaparece el mundo
y cuando estás lejos
todo está cabeza abajo
y te preguntan
¿Niña que te pasa?
Tú respondes:
"Nada me está pasando"
Si se te vuelven música
todas las risas,
parece que cuando corres vuelas,
te dan ganas
de querer a todo el mundo
y te preguntan
¿Niña que sucede?
Tu respondes:
"No me sucede nada"
Pero yo sé,
pero tú sabes,
también el sol,
el día, las nubes blancas,
las mariposas, las margaritas,
cada gota de la lluvia,
la espuma de las olas,
la luna, la noche estrellada,
que lo que ocurre, niña,
porque lo veo en tus ojos,
es que estás enamorada.
 Teresa Delgado © 2012
14 de Febrero

El gato negro del amor: llibre de poesia amorosa de Kepa Murua


Estem en el dia de Sant Valentí, dia "oficial de l'amor", del consumisme de regals compartits. Hi ha 366 dies a 2012 per celebrar aquesta festa, per gaudir del amor en totes les seues vessants. Però... perquè no aprofitar-ho i regalar poesia, poesia amorosa!? L'amor s'estrena cada dia, com les paraules i els versos, com la lectura.

Al blog hem anat xerrant sobre diferents llibres de poesia amorosa i hui us recomanem l'últim llibre de Kepa Murua, El gato negro del amor, editat per Calambur. D'amor i desamor, d'unió i separació ens parlen els versos de Kepa Murua. Poemes que van directe al cor, sense caure en la poesía romanticona -com diu el propi Murua-, escrits des de la seua experiència personal. I és que entre l'amor i el desamor hi ha tants intersticis! 

Els gats simbolitzen diferents estats emocionals: domèstics o de carrer, dòcils o rebels, són la imatge del passat o del futur, de la foscor solitària o el color de l'amistat. La poesia amb tot el seu poder curatiu, contra el silenci i la solitud. El poeta ens deixa escorcollar els racons del seu cor.

La tierra rastrea
cada cierto tiempo
su propio rastro
en busca de un algo parecido
que no se sabe qué es.

Podem escoltar al propi poeta llegint El gato negro del amor




M'he enamorat / Me he enamorado: poesia d'amor per als xiquets i xiquetes


El primer amor diuen que no s'oblida mai. No sé si açò és cert, però és una realitat constatable que hi ha molts pocs poemes infantils tractant el tema de l'amor. Ens sorprèn, perquè el primer enamorament sols donar-se ben aviat, sent menudets. Els xiquets i xiquetes, enamorats a la seua manera, necessiten també la poesia per tal de comprendre i saber expressar els seus sentiments.

Pensant en ells i elles... us fiquem aquest poemeta de Marc Parrot, fantàstic, i que també podem escoltar en cançó.

Me he enamorado

Te acercas y no sé qué hacer ni qué decir,
se esconden las palabras, no quieren salir.
Haces que desaparezca todo lo demás;
hoy, en nada más que en ti puedo pensar,
y sé que es la primera vez que me he sentido así.

De noche, sin abrir los ojos, sin dormir,
te dibujo de memoria, te acerco a mi
ppara ver cómo me miras, para oír
que a ti te pasa exactamente lo que a mí,
y sabes bien que nunca te has sentido así.

Y después te cuento lo que no te sé decir:
que tu nombre suena a un mundo por descubrir,
que no sé pensar en nada más si no estás
y cuando estás no puedo hablar.

La il·lustració és d'Eva Armisén, il·lustradora del llibre ¿Qué me está pasando? / Què m'està passant?, on està aquest poema.

13.2.12

Poesía para disfrazarse en Carnaval

Grans i menuts... ballen i canten en Carnestoltes (il. Philomene251)

 Estem en setmana "carnavalera" i les disfresses són una de les coses més importants que cal tenir en compte. Disfresses per a gran i menuts, disfresses de dracs i de pallassos, de flors i de marietes, de fades i nans, de principescos i de gripaus, de cucs i de robots, de... i vosaltres, de què és disfresseu?

Música, confetti i alegria, comença la festa!

Colorín de colorines
que se acerca el carnaval;
no seré el niño de siempre,
pues me voy a disfrazar.

Y seré por unos días
lo que a mí me guste más:
un payaso de ojos tristes
o un valiente general.

Algún torero famoso
que en el ruedo ha de triunfar,
con bello traje de luces
y capote de verdad.

O seré un astuto "Zorro".
o un Robot o Peter Pan;
o un astronauta engreído,
o aquél que investiga el mar...

Serpentinas, papelillos,
caramelos al pasar...
¡Colorín de colorines,
que ya llega el carnaval!

12.2.12

Arlequí.. on estas?: poema per a Carnestoltes / Arlequín ¿dónde estás?: poema para Carnaval




En la percha está colgado

el vestido de Arlequín,

que es a cuadros, colorado,

verde, azul, blanco y carmín.

¿Y Arlequín? Se ha evaporado.

(Manuel Machado)

La il·lustració és d'Aram Safarian.

11.2.12

Un bes de bona nit! / Un beso de buenas noches! Poesía de Alejandro Bravo


Arrurrú

El niño me besa
y me pide que le acompañe
en el lecho
hasta que logre
alcanzar el sueño.
Antes de dormirse
me dice al oído
¡Papá, te quiero mucho!
Con la calidez
de un pequeño sol
cierta ternura invade mi pecho

La il·lustració és de И. Панов (Igor Panov).

10.2.12

Tinc pressa! Perdó, però se'm fa tard...


Perdó, però se'm fa tard

Tinc la lluna per fer
el sol per recosir
i les estrelles per plegar

(Helena Porteros i Liroz)

La il·lustració és de Yukari Terakado 

9.2.12

Paseando junto a ella: llibre de poesía infantil sobre l'alzheimer

Hui us recomanem Paseando junto a ella, un llibre de poesia infantil de Georgina Lázaro, il·lustrat per Teresa Ramos i editat per Everest.

Un llibre que amb els seus versos tracta de la pèrdua de memòria en la vellesa i de les persones que sofreixen infermetats degeneratives. De la relació d'una xiqueta amb la seua àvia surten poemes amb una gran sensibilitat. Les infermetats mentals degeneratives afecten cada dia a més persones majors i són molts els xiquets i xiquetes que dintre del seu ambient familiar conviuen amb una problemàtica que, de vegades, els costa entendre.

Aquest llibre, com Domingo de pipirimingo, enfronten la qüestió d'una manera original, intel·ligent, tendra i molt poètica. Necessitem llibres com aquests i ficar-los a les mans dels xiquets i xiquetes.

Del cofre de tesoros
que ella ayudó a llenar
voy sacando palabras
que la hagan recordar.  

Libro, fuente, paloma
arena, ola, espuma,
hormiga, miel, abeja,
caracol, viento, luna.

La vida abre sus brazos.
Su memoria perdida
hace nido en mi alma
que la guarda y la cuida.

8.2.12

Sorriso / Sonrisa: poesia de Rosa Lobato de Faria

El somriure... base de la felicitat, en grans i menuts (il. Benoît Morel)


O sorriso é uma chave
Que abre portas e janelas.
Entre muitas coisas mágicas
O sorriso é uma delas.

O sorriso é simpatia
Também pode ser amor.
O sorriso tem magia
Tem ternura e calor.

O sorriso dá carinho
O sorriso faz amigos.
Constrói tu, no teu caminho
Uma ponte de sorrisos.
*


La sonrisa

(Rosa Lobato de Faria)

La sonrisa es una llave
que abre puertas y ventanas.
Entre muchas cosas mágicas
la sonrisa es una de ellas.

La sonrisa es la simpatía
también puede ser el amor.
La sonrisa es la magia
tiene ternura y calor.

La sonrisa da cariño.
La sonrisa hace amigos.
Construye tu, en tu camino
un puente de sonrisas.

7.2.12

Esto que ves soy yo: poesia de Teresa Aburto


Esto que ves
(Teresa Aburto Uribe)

Esto que ves soy yo,
ni más, ni menos.
Un pedazo de SER...
un trozo de humanidad...
un puñado de risas...
un montón de sueños.
Una cuota de locura...
un pedazo de dulzura
con toda mi sinceridad.
Esto que ves, soy yo,
ni más, ni menos.
Una mujer, a veces una niña,
a veces espacio...
a veces infinito...
a veces pasión...
a veces libertad.
Pero así, simplemente así...
así soy yo.
Es todo lo que tengo,
todo lo que soy...
No es mucho... pero es todo. 

Il·lustració de Vanessa Dakinsky

6.2.12

Lero, lero, candelero: llibre de poesia infantil de Sergio Andricaín


Sergio Andricaín fa poc que ha publicat el llibre de poesia infantil Lero, lero, candelero, en l'editorial Everest, amb il·lustracions de Nuria Feijóo. El llibre és una recopilació de rimes, cobles, embarbussaments, endevinalles, etc. , de la tradició oral hispanoamericana. Versos, jocs poètics i cançons que acompanyen molts jocs infantils, que han anat canviant al llarg del temps i l'espai, perquè no estaven escrits.

Un recull molt interessant per a compartir poesia i jocs de xiquets d'una i altra banda oceànica. Un llibre dels que cal prendre nota i tenir a les biblioteques.

5.2.12

La micropoesia d'Ajo: la realitat sota el microcosmo poètic

astante tiene una / con lo que tiene (micropoema d'Ajo, il. Jason Mowry)

Hui volem compartir amb vosaltres els micropoemes de Ajo. Són poemes breus que es caracteritzen, sobretot, per la seua brevetat i el seu àcid o melancòlic sentit de l'humor. La pròpia Ajo defineix així la micropoesia:

La poesía es un arma
cargada de futuro.

La micropoesía es un arma
cargada de pasado imperfecto.
(Muy imperfecto).

Saborosos aquests micropoemes. Té editats diferents llibres: en l'editorial La luz roja, Micropoemas 1; en la editorial Arrebato, Micropoemas 2 i Micropoemas 3 i altres llibres. Son obres poètiques que es lligen i relligen d'una tirada, llibres que ens fan sortir un somriure. Cada micropoema d'Ajo és una pessic de reflexió, una realitat poetitzada.

Són un poemes que estem segures enganxen a la lectura poètica als joves, i també a l'escriptura. Poemes interessants que apleguen directament al cervell i al cor, poemes que li donen un tomb a la pròpia poesia. D'entre els seus micropoemes hem fet una selecció dels que fan referència a l'amor.

Micropoemas de amor y desamor

Te voy a tener que matar,
no me queda otro remedio,
el día menos pensado
te encuentran cosido a besos.
 *
¿Y si corazón no fuera más que
el aumentativo de la palabra coraza...?
*
No contento con existir
tuviste que venir
a existir a mi lado
a un milímetro escaso.
*
Una, dos y tres
Quisiera yo saber
qué día y a qué hora
me dejaste de querer.
Por saberlo más que nada
y olvidarlo a la de tres.
*
Teníamos veinte años y
nos volvimos locos
el uno por el otro.
Hoy con ... cuarenta
seguimos locos
aunque ya
cada uno por su cuenta.
*
Deseos con defectos
corazón equivocado
mi boca distraída
con otros besos y
tus ojos con mis labios.
*
Adoptaría tus noches
te sumaría a mis besos
recorrería en carroza
todo tu cuerpo...
*
Te adoraré siempre y me importas un pimiento
todavía no riman
pero ya rimarán con el tiempo.
*
Microzoología
El día que dejemos de
enamorarnos como perras
nos aburriremos como ostras.
 *
Imito a las plantas
y no me muevo
imito a las nubes
y no me quedo
imito a las olas y voy y vengo.

Imito a mis noches
y no te tengo.
*
Arritmia
Odio el amor
y además lo odio
con tu corazón
*
En una laguna
de tu memoria
me baño desnuda.
Me baño desnuda
estando prohibido
me baño desnuda
me baño en olvido.
*
Historia de amor intermitente:
acaba la música
y empieza el baile
de repente
 *
Te amo dijiste, 
y la frase no es tuya, 
lo sé por la prensa: 
Vaticinan una trágica epidemia 
mundial de la enfermedad cardiovascular. 
Dijiste te amo y el desamor fue ciencia
*
Transparentan los amantes 
música de oro y dolor de plata
 *
Microproblema
Si le sumo mi soledad a la tuya 
qué es lo que obtengo a cambio
¿Dos soledades o ninguna?
*
Al principio me dieron
muchas ganas de llorar.
Se me pasaron
y me entraron las mismas ganas
pero ya de que llorarás tú.
*
Qué sustito haber nacido
y toparse con tu ausencia
qué sustito tener tanto tiempo
y tan poquísima paciencia.
*
¿Y si el corazón no fuera más que
el aumentativo de la palabra coraza...?
*
Reclamación
Devuélveme lo que te he querido.
No he quedado satisfecha.
*
Saltaste de la barca
antes de llegar a la orilla
y me quedé yo de capitana
sin un triste norte
que llevarme a la vida
*

Us invitem a passar-ho requetebé gaudint dels seus poemes visualitzats en unes "cortinetes" que es varen passar en la Sexta TV.



Micropoemas I from cocoe on Vimeo.



Micropoemas II from cocoe on Vimeo.