Pàgines

7.3.21

Atles, poema de Mireia Calafell




Atles

Si fos només el pes del cel i de la terra
el que carrega la veïna del tercer,
potser els diumenges fins i tot la sentiríem
cantar mentre prepara el dinar
com cantes tu abans de tirar l'arròs
i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,
ho saps perquè has reconegut a l'ascensor
el grau de curvatura a les espatlles,
el pes d'allò que persisteix en tu com a petjada
i que en el seu clatell són dinosaures,
milers de dinosaures moribunds
que no moriran mai, mai no s'extigiran
perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t'ha dit
quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?

La il·lustració és de Natalia Chachuj.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada