Les paraules tenen vida. Naixen, viuen i moren, com les persones, com les cultures. Algunes duren molts anys i altres passen com estels fugaços. Noves paraules s'obrin pas a empentes i, de vegades, irrompen tan fort que sepulten a les antigues. Paraules que apareixen i desapareixen, que van i venen. Les llengües estan vives i això ens agrada perquè significa que les utilitzem, que les fem servir per a comunicar-se.
Últimament tenim una forta invasió de paraules angleses, i sembla que està de moda fer-les utilitzar, com si així ens sentírem més "actuals". Quin gran error!. Per exemple, ara que sembla que tothom s'ha ficat mans a la massa i surten cuiners com a caragols després de la pluja, es dediquem a fer cupcakes, o siga, magdalenes de tota la vida, però dir magdalenes sembla estar desfasat, sembla que no estan igual de bones ni boniques. Els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials, tenen molt a veure en aquest assumpte invasiu lingüístic.
Ens agrada ser poliglotes, conèixer i utilitzar llengües, la convivència de cultures i idiomes. La comunicació entre diferents cultures ens aporten noves paraules que ens enriqueixen, però tenim les nostres i les hem de utilitzar, en la parla i l'escriptura. Les paraules ens defineixen, personal i col·lectivament.
Els temps canvien, les paraules també. On van a parar les paraules que desapareixen?
Así mueren
las palabras antiguas:
como copos de nieve
que tras dudar en el aire
caen al suelo
sin un lamento.
Debería decir: callando.
¿Dónde están ahora las cien
maneras de decir mariposa?
En la costa de Biarritz recogió
Nabokov uno de aquellos
nombres: miresicoletea.
Mira, está ahora bajo la arena,
como la astilla de una concha.
Y los labios que se movieron
y dijeron justamente
miresicoletea
los de aquellos niños
que fueron los padres
de nuestros padres,
aquellos labios duermen.
Dices: un día de lluvia
mientras caminaba
por una calzada de Grecia,
vi que los guías de un templo
llevaban chubasqueros amarillos
con un gran dibujo de Mickey Mouse.
También los viejos dioses duermen.
Las nuevas palabras, añades
están hechas con materiales vulgares.
Y hablas del plástico, del poliuretano,
del caucho sintético, y afirmas
que acabarán todas muy pronto
en el contenedor de las basuras.
Pareces un poco triste.
Pero mira a las niñas
que chillan y juegan
frente a la puerta de la casa,
escucha atentamente lo que dicen:
El caballo se fue a Garatare.
¿Qué es Garatare? les pregunto.
Una palabra nueva, responden.
Ya ves, las palabras no siempre surgen
en solitarias áreas industriales;
no son necesariamente producto
de las oficinas de propaganda.
Surgen a veces entre risas,
y parecen vilanos en el aire.
Mira cómo marchan hacia el cielo,
como nevando hacia arriba
Si desapareixen les paraules també nosaltres. El substantiu que ens dóna nom i forma!
ResponEliminaUna abraçada ben carinyosa.