Són els núvols una essència, diàfana i canviant, que poblen el cel i solquen per les estacions. Dedicats als núvols té el poeta vallisoletà Francisco Pino uns poemes preciosos.
No las oyes...
(Francisco Pino)
No las oyes
aunque corren...
(¿Llevan envueltos
sus pies en flores?)
No las oyes
aunque cantan...
(¿Llevas envuelta
su voz en alma?)
No las oyes
aunque gritan...
Callan sus lenguas.
¡Voz infinita!
*
Perfección
(Francisco Pino)
Esa nube fue y se fue.
¡Qué limpio ha dejado el aire
la pureza de ese ser
que existió para negarse!
*
Gracia
(Francisco Pino)
Gracia de la nube: el ser
en cada instante su firma,
rúbrica del perecer,en cada instante distinta.
*
Semejanza
(Francisco Pino)
Es del cuerpo de la nube
flor
la gota de agua y del alma
es ubérrima expresión
celestial. (Como la lágrima)
La il·lustració és de Marcela Bolívar.
ResponEliminaMireu els núvols
Mireu els núvols,
viatjant sense cap pressa,
mirant la terra,
del tot estalviant,
són uns garrepes
nascuts d'una misèria:
quatre gotims,
units per fer-se grans.
Com prenen mides
i un déu me'ls ha vestit
amb cotó suau,
amable,complaent,
però s'enfaden
del despit de la gent
i agafen formes
més feixugues, pesants,
llavors esclaten,
es mostren molt rabents
i, fins i tot,
engeguen quatre llamps.