La poeta Zoraida Burgos ha estat enguany l'escollida per crear el poema que ha de ser l'eix central del Dia Mundial de la Poesia que organitzen la Institució de les Lletres Catalanes i la Unesco.
Es diu Només la veu i forma part d’un fulletó traduït a 20 llengues -per cert, ens agradaria que el poema estiguera traduït també a altres llengües del nostre estat, com el gallec i l'eusquera, que trobem més properes a nosaltres que l'urdú i el quítxua, sense restar importància a aquestes llengües-.
Només la veu
(Zoraida Burgos)
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Nomes la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Nomes la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Nomes la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Solo la voz
(Zoraida Burgos/
Trad.: Carlos Vitale)
Solo el viento
Enmudecido el viento,
inventamos el silencio, el equilibrio.
Solo la voz, el poema,
acerca espacios abiertos,
acoge el tiempo
—arena que sin piedad
corre y no se detiene—,
arraiga el instante, tan frágil.
Solo la voz, el poema,
descifra la clave, el sueño,
el sonido profundo de los muertos,
los signos ya oscuros de la mirada,
la herida ardiente de los amantes,
el rubor de las nubes
al amanecer,
el contraluz opaco del paisaje
y las lunas flotando sobre el agua.
Solo la voz, el poema,
disuelve el tiempo de los verbos,
somete el olvido.
El verso retiene en los dedos el gesto,
el escalofrío intacto de la piel.
Apenas a voz
(Zoraida Burgos/
Trad.: Sofia Fonseca)
Calado o vento,
inventamos o silêncio, o equilíbrio.
apenas a voz, o poema,
aproxima os espaços abertos,
acolhe o tempo
—areia que sem piedade
desliza e não se detém—,
agarra o instante tão frágil.
Apenas a voz, o poema,
decifra a chave, o sonho,
o som profundo dos mortos,
os sinais agora obscuros do olhar,
a ferida acesa dos amantes,
o fogo das nuvens
ao romper da aurora,
a contraluz opaca das paisagens
e as luas flutuando sobre as águas.
Apenas a voz, o poema,
dissolve os tempos verbais,
submete o esquecimento.
O verso retém aos dedos o gesto,
o arrepio intacto da pele.
Les il·lustracions són de Carlotta Castelnovi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada