Vesprada de divendres: sense avorriment amb un somriure, una poesia i excel·lent companyia

Divendres per la vesprada sembla un moment ideal per a fer plans: on sortir el cap de setmana, quina pel·lícula de cinema veure, on sopar per la nit, quin llibre llegir còmodament, escriure allò que al llarg de la setmana no hem tingut temps; però... de vegades els plans es trunquen... o no, perquè un somriure d'un infant val per tots els plan del món. Llegiu el poema de Dani Espresate i tragueu les vostres pròpies conclusions.

Vesprada

(Dani Espresate)

I aquí ho tens,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

Pensant entre lletres,
somiant entre fils,
barrejant idees
dins un únic sentit.

I sense mastegar
amb poc menys d'un bocí,
et crees quilos d'històries,
però cap d’elles té fi.

Comences un llibre,
Acabes en vers,
i tot et fa riure
pensant que és pervers.

Et dediques un somni,
realment és dolent,
tanques bé la finestra
i no surts al carrer

I la gent mentre passa
impassible et somriu,
et diu allò que tant ànsies,
no ets sols un motiu.

Penses que tot gira,
que res para,
que tot crida
i res té màgia.

Aleshores el veus,
dins el bressol,
que per allò has viscut,
i et mira als ulls, -sols-.

Et toca amb innocència complida,
et crida la infantesa no existida,
et somriu entre fades de carícies,
i crida que vol (altra vegada)
el teu somriure.

I el petit és allí,
sense res més a dir,
una vesprada de divendres més
al costat del coixí.

La il·lustració és de Kim Roberti.