La jove poesia valenciana: Àngels Gregori

Hui fiquem un poema d'una poetessa valenciana, Àngels Gregori (Oliva, 1985). Un poema provocador, molt en femení. Ens agrada.

Le cancre

(Àngels Gregori)

La jove,

marreca encara de disset anys,

va entrar a l’Institut fent-se’n creus

als cargols virolats dels cabells

mentre el cos l’estirava en giragonses al cel

amb sonets i cançoners.

Als exàmens,

responia les preguntes amb hexàmetres

i contestava els professors amb versos de Papasseit.

Va anar passant els dies, la jove, en el temps del batxiller,

i rodava com un duro rodó rodó que roda

entre classe i classe sense aprendre res.

-Té més cara que un sac de perres!- se’n deia mosca,

d’un profesor d’història que no ensenyava res.

Àvidament,

més prompte que tard,

amb això de l’ESO

-aleshores se’n deia així, això-

es va engolir a cullerades soperes tots els grans poetes,

sense deixar-se

ni una coma

ni un punt

ni una cama

ni un disgust.

S’esborrà del nas tots els profetes imperials

capitanejats als llibres de text barats.

Escopí tot tractament didàctic i procediment estúpid

emmagatzemat al cap durant massa anys.

Violà els recursos mètrics, fonètics i semàntics

-i no en parlem dels retòrics-

imposats a les més supremes escoles polipatètiques

del panorama d’actuals intel·lectuals.

I,

finalment,

s’alçà de la cadira,

agafà un guix amb la mà esquerre

i escrigué a la paret:

EL MEU POETA NACIONAL ÉS AQUELL

QUE LI ROBÀ UN OU A LA GALLINA FOSCA

I L’ESCAMPÀ EUCARÍSTICAMENT A LA PAELLA,

LI PETÀ FOC I, JA FREGIT,

EL SENYALÀ AMB EL DIT I EXCLAMÀ D’UN CRIT:

HEUS ACÍ EL MÉS MAGISTRAL POEMA VISUAL!.

La gramàtica és feixista,

sexista.

Partint d’aquest principi,

violant-lo,

aquest vers, versa.

La il·lustració és de Justin Lee Williams.