Poesia a la tardor, acompanyant la caiguda de les fulles

La tardor va avançant, silenciosament, quasi sense adonar-se'n, i la poesia dona veu al seu silenci, suament, com el caure de les fulles. Ja sabeu, donem pas al versos de la tardor per poetitzar aquesta estació.

Poema de tardor

(Averrois)

Lentament la vida del dia s’escurça,

el Sol aviat s’amaga trist i plorós,

rellisca la claror, s’adorm la natura

i amb dolcesa ens estima la fredor.

Se sent encara el remor dels cants,

d’uns ocells que al cau s’amaguen.

Les fulles dansen el seu últim ball,

tremoloses del arbre cauen cansades.

El bosc es torna de tebi color d’or,

honorant a la tardor que avança ferma,

desapareix la calor s’entristeix el cor,

la gent s’amaga, es renova la terra.

L’arbre ha contemplat la vida bullir,

ara seguint com cada any el destí,

fulles famolenques, sembla morir,

lluint les seves branques sempre eternes.

La il·lustració és de Faby Art.