Poemes i cançons per aturar la violència de gènere

Cartell contra la Violència de Gènere, de Mundo Gominola (Claudia)

Hui, 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, volen donar veu a tantes i tantes dones que amb el seu silenci, amb la seua invisibilitat, han patit i pateixen d'aquesta tara social. Volem fer un crit, ben alt, un "prou", un "mai no més"... , volem que per sempre s'acabe el dolor que milers de dones pateixen a tot el món. Stop a qualsevol tipus de violència i, especialment, a la violència de gèner.

Millor deixar que els poetes i catautors ho diguen en lloc nostre, en català i castellà: Miquel Pujadó, Víctor Manuel i Maram al-Masri.

La reina dels blaus

(Miquel Pujadó)

De molt jove vas somiar,

tot llegint novel·les rosa,

en el teu destí d'esposa,

en l’amor que mai se’n va.

I vingué el teu Príncep Blau,

i se't va endur al seu palau,

un fantàstic entresòl de Cornellà.

La grisor molt aviat

va ofegar el conte de fades

-l’esperança, així que bades,

la podreix la realitat.

Decebuda, vas ‘nar fent,

trampejant l’avorriment,

p'rò el pitjor encara no havia arribat.

Amb l’ajuda d'un precari i

trist treball, i del conyac,

i del seu cervell primari,

el teu príncep embriac

t'oferí com a primícia

a partir d'un cert moment

una mena de carícia

potser massa contundent.

Et va demanar perdó

i vas dir que el perdonaves,

oscil·lant com tantes faves

entre l’amor i la por.

P'rò ni un mes no van trigar

les pallisses a tornar.

No recordes ja quina en fou la raó.

Les veïnes van sentir

tirallongues de mentides

que explicaven les ferides

sense denunciar el botxí.

Si tens un ull de vellut,

és només perquè has caigut...

No s’ho creu ningú, p’rò no hi ha res a dir.

Vas anar a veure la mare

per tenir algú amb qui parlar

i només veure’t la cara

va agafar-te de la mà:

“Per salvar el teu matrimoni

-et va dir-, sigues pacient.

Més val viure amb un dimoni

que un fracàs davant la gent!”

Ara l’home és a l’atur...

Sempre brama com un ase,

no et permet sortir de casa

i, quan mires el futur,

sols veus cops, sols veus dolor,

només veus una presó

i el teu cap estavellant-se contra un mur.

Reps quan torna del carrer

si els cigrons no estan prou tendres,

si la puta del divendres

no la hi ha mamat prou bé.

Reps si goses dir un sol mot,

reps per res i reps per tot,

i de nit et poses bé i l'hi deixes fer.

De vegades, fent bugada,

et sorprens cantussejant

tot plorosa una tonada

de quan eres un infant.

Bessie Smith era la reina

del vell blues i, ara que hi caus,

tu no has tingut gaire feina

per ‘ser la reina dels blaus!

Resignada, ets incapaç

de trobar una altra sortida

que la que ofereix la vida

quan es fon talment el glaç.

Així doncs, fins que la mort

et permeti deixar el port,

sols faràs de sac de boxa i d’escarràs.

Et fa por deixar aquest pis,

et fa por creuar la porta...

Creus que mai seràs prou forta

per mirar de ser feliç.

El món de debò no és lluny:

l’intueixes, p'rò s’esmuny

-de l’Infern estant no es veu bé el Paradís.

Si marxessis, no sabries

on anar i, a més a més,

passarien gaires dies

abans no et localitzés?

La justícia no t’empara.

Altres dones hi han cregut

i potser són lliures ara,

p'rò ficades al taüt!

En el món hi ha moltes naus

amb les veles desinflades,

malvenudes i amarrades

per un tràgic joc de daus.

Sovint miren l’horitzó,

imaginant la cançó

que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.

Cartell contra la violència de gènere, de Cubo Diseño

El Club de las mujeres muertas

(Víctor Manuel)

A las que se rebelan, no se callan,

las humildes y las mansas;

las que imaginan cosas imposibles,

el derecho a ser felices;

a las que viven solas, pisoteadas,

las que ya no esperan nada;

a las desamparadas, olvidadas,

las que caen y se levantan...

Cuántas vidas humilladas,

cuántas lágrimas calladas,

lo más triste es la tristeza,

en el club de las mujeres muertas.

A veces porque miran, porque callan,

porque piensan se delatan;

a veces porque cuentan, porque lloran

o porque no entienden nada;

hay quien perdona todo a quien las mata,

por un beso, una mirada;

hay quien lo espera todo de quien ama

y no pierde la esperanza...

Cuántas vidas humilladas,

cuántas lágrimas calladas,

lo más triste es la tristeza,

en el club de las mujeres muertas.

Quemadas, arrastradas por los pelos,

torturadas, devastadas,

violadas legalmente, apuñaladas,

algún juez las mira y pasa.

Dicen que tienen celos y se nublan,

que no saben lo que hicieron

y cuando beben dicen no ser ellos,

"yo soy yo más este infierno".

Cuántas vidas humilladas,

cuántas lágrimas calladas,

lo más triste es la tristeza,

en el club de las mujeres muertas.

Cartell contra la violència de gènere, d'Isidro Ferrer

Mujeres

(Maram Al-Masri, traducció de Rafael Ortega)

Las mujeres como yo

no saben hablar;

la palabra se les clava en la garganta

como una espina,

y prefieren tragársela:

Las mujeres como yo

sólo saben llorar,

su remiso llanto

de repente

mana

como

una vena cortada.

Las mujeres como yo

reciben las bofetadas

sin atreverse a devolverlas.

Tiemblan

de cólera

contenida.

Leonas enjauladas,

las mujeres como yo

sueñan…con la libertad.