La balada del bes
(Joan Maragall)
Al temps de les rondalles,
al temps dels trovadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia,
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d'amant.
Un trobadô una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'alli rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.
Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mar d'amor:
-El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
prô diu que al món tot passa,
pot ser ja em passarà.-
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
-Això és engany, donzella,
no passa tot el món.
Se desfaran els llavis
que us feren tant de mal,
prô el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal;
ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit; prô el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més.-
El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.
Les il·lustracions són de Jenny M.
Què preciós trobo el teu bloc!
ResponEliminaGràcies, Teresa. Sempre és un plaer per a les orelles escoltar aquest tipus de comentaris, però en aquest cas, venint de tú amb tota la teua vessant poètica és... encisador.
ResponEliminabesadetes guapetona