Sirenita, poesia infantil des de Cuba

Si hi ha un personatge marí a l'imaginari de tots els xiquets aquest és la sireneta. Des de la poesia grega fins als nostres dies les sirenes i el seu cant han donat pas a la creació de multitud de poemes. Llàstima que l'imperi Disney s'hagi fet amb el monopoli actual d'aquest personatge màgic i molts xiquets i xiquetes tan sols la coneguen per la pel·lícula i tots els llibres que s'han editat de la mateixa. Per tal de trencar l'esquema, us recomanem llegir aquest poema infantil de la sireneta, d'Enrique Pérez Díaz (al seu llibre Versos al nunca jamás, editat per Anaya), escriptor i poeta de Cuba, i amb una il·lustració de Ioanna Galanomati.

Sirenita

(Enrique Pérez Díaz)

Hay una niña sin sueño

a la orilla de la playa

es una niña muy antigua

que te piensa, que te aguarda.

Tiene ojos como el cielo

y su cabello es la sabana,

usa una cola de pez,

pero sueña como humana.

Hay una niña perdida que

no encuentra su camino,

es esa niña que teje

un beso como una barca.

Cada tarde cuando el sol

se esconde entre las olas

la niña busca en la arena,

entre redes, caracolas.

Pero, mientras anda y desanda

nunca va a encontrarse algo,

cuanto más sueña, se inventa,

su ilusión la lleva al agua.

Si tu la vieses un día,

pobre niña desvelada,

dale ese beso que anhela,

quizás de amor, una mirada.

Si tu la vieses un día,

niña sin tiempo ni edad,

dale aquel beso que sueña

y entonces verás que nunca

cómo no se desvela jamás...