La sonUn conte comença
quan s'alça la nit.
Un avi se'l pensa
vora un llit petit.
La son dansa i dansa
i fuig del capçal,
la nena no es cansa,
és un ritual.
«Un conte, ¿saps?, m'espanta,
si és dels que fan por.
Mes val una cançó:
la del mussol, m'encanta».
«Hi havia una vegada
a l'alzinar, un mussol»...
«No, no, sense tonada,
que sigui el del cargol».
«Doncs, vet aquí que un dia,
brandant sota una col»...
«Aquest jo ja el sabia,
vull el de l'esquirol!»
«Hi havia a la branca alta
un tendre esquirolet;
content, salta que salta.
Quins ulls i quin morret!»
Sobre un pinyoc s'afua,
perquè ara el vol tocar».
«La seva llarga cua
¿no el torba, per saltar?»
«Amb les dentetes fines
li treu tots els pinyons»...
«L'esquirol ¿té joguines
«L'esquirol ¿té joguines
i sap cantar cançons?»
«Quan la nit és molt bruna
i freda, la foscor»...
«Si jo li'n canto una,
¿li trauria la por?»
«Si cantes amb veu xica,
que no et senti la nit,
i em dónes una mica
la mà a punta de dit,
tota la por s'esquinça
tota la por s'esquinça
i la soneta ve,
la nena va adormit-se
i l'esquirol també.
La nit és fonda i dolça,
veus, com aquest coixí.
Ara el mussol espolsa
les ales per domir.
Del cel rera la glassa,
apunten diamants.
Flautegen, a la bassa,
els tòtils, mols llunyans».
I arriba la lluna
que adorm els infants;
la lluna, la bruna,
també adorm els grans;
la lluna adormida
la lluna adormida
que s'ha tret el dol.
L'avi no la crida,
la nena la vol.
La il·lustració és Christian Peroni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada