La Poesia, de Salvador Novo: el procés d'escriure poesia

En altres post d'aquest blog hem xerrat sobre el procés de creació literària, referint-se, més en concret, a la poesia. De vegades, són els propis poetes els que ens descobreixen el procés en els seus versos. Llegiu el poema, La poesia, de Salvador Novo (Mèxic, 1904-1974) i ho comprovareu.

Ens parla, sobretot, de la importància de la lectura dels gran poetes i del nostre entorn per a endinsar-se en el procés creatiu. Des d'aquest llogaret minúscul dins de la gran xarxa d'internet, pretenem difondre la poesia infantil i juvenil entre els xiquets i joves, recomanant la lectura de poemes i llibres de poesia de temàtica i estil ben divers, en diferents llengües, perquè també pensem que la lectura de la bona poesia ens exemplifica i crea models per a després iniciar-se en el camí de l'escriptura poètica.

No val això de dir-li a un xiquet, "escriu un rodolí o un poema" i aleshores, sense més, "baixen les muses" i es torna poeta. Caldrà donar-li molts exemples, amb moltes estructures poètiques, haver-hi realitzat moltes lectures que poc a poc van assolant-se per donar pas a la llibertat d'imaginar i crear. Si volem difondre la poesia cal llegir poesia, grans i menuts. Esteu d'acord?

La il·lustració, de Barbara Hartmann, també reflexa molt bé el que volem dir: l'escriptura que surt seguint el nostre propi ritme, la musicalitat que quasi sempre va unida a la poesia, la creació pròpia que amb llapis o ratolí va sorgint de ben endins per a comunicar, vers a vers, allò que volem expressar.

La poesia

(Salvador Novo)

Para escribir poemas,

para ser un poeta de vida apasionada y romántica

cuyos libros están en las manos de todos

y de quien hacen libros y publican retratos los periódicos,

es necesario decir las cosas que leo,

esas del corazón, de la mujer y del paisaje,

del amor fracasado y de la vida dolorosa,

en versos perfectamente medidos,

sin asonancias en el mismo verso,

con metáforas nuevas y brillantes.

La música del verso embriaga

y si uno sabe referir rotundamente su inspiración

arrancará las lágrimas del auditorio,

le comunicará sus emociones recónditas

y será coronado en certámenes y concursos.

Yo puedo hacer versos perfectos,

medirlos y evitar sus asonancias,

poemas que conmuevan a quien los lea

y que les hagan exclamar: “¡Que niño tan inteligente!”

Yo les diré entonces

que los he escrito desde que tenía once años:

No he de decirles nunca

que no he hecho sino darles la clase que he aprendido

de todos los poetas.

Tendré una habilidad de histrión

para hacerles creer que me conmueve lo que a ellos.

Pero en mi lecho, solo, dulcemente,

sin recuerdos, sin voz,

siento que la poesía no ha salido de mí.