Quina pluja! Una autèntica turmenta, fortíssima, ens ha deixat atemorits aquesta vesprada a Cocentaina. Pot ser el començament de la tardor o les turmentes típiques de finals d'estiu. Això ens ha portat al poema de Josep Maria Valldaura, Poema ignorant de la pluja, del seu llibre Els arrels d'ala i de vol (1991). Molt bó.
Poema ignorant de la pluja
Quan, ullpressa,
bocabadada, em demanis què és la pluja,
filòleg,
recordaré PLUVIA
les consonants inicials conservades,
la inflexió de la o tancada davant BY
(per pervivència del iod)
el pas a prepalatal fricativa sonora...
poeta,
et diré que la pluja és aigua de mar,
que torna de viatge perquè, veient les estrelles,
ha enyorat les estrelles del mar,
perquè recorda, quan contempla els cavalls,
els cavallers de casa i els peixos...
Ullprès, bocabadat per dins,
jo no sé què és la pluja.
La mateixa pluja, en funció de a qui preguntem, pot canviar el poema: meteoròleg, llaurador, excursionista, nens, jardiners, bombers, venedors de paraigües, recollidora de bolets,... Podem, utilitzant la mateixa estructura del poema i continuar-lo, incloent diferents punts de vista o professions. Proveu-ho!
La il·lustració és d'Heather Castles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada