31.3.11

La rosa d'Hiroshima: poesia solidària



Tot el que està passant en Japó, sobretot el problema que tenen amb la central nuclear, ens ha fet pensar amb el poema de Vinicius de Moraes, La rosa de Hiroshima. És un poema preciós que ens fa reflexionar sobre la guerra i la pau, sobre la violenta barbàrie dels homes, sobre la manipulació dels avanços científics en mans de quatre salvatges, sobre la prepotència dels grans, sobre... tantes coses. Paraules belles, en veu del poeta, sobre un tema obscur i lleig.

La rosa de Hiroshima
(Vinicius de Moraes)

Piensen en la criaturas
Mudas telepáticas
Piensen en las niñas
Ciegas inexactas
Piensen en las mujeres
Rotas alteradas
Piensen en las heridas
Como rosas cálidas
Pero ¡oh! no se olviden
De la rosa de la rosa
De la rosa de Hiroshima
La rosa hereditaria
La rosa radioactiva
Estúpida e inválida
La rosa con cirrosis
La anti-rosa atómica
Sin color sin perfume
Sin rosa sin nada.

La il·lustració és de Moony Khoa Le

La cruzada de los niños, àlbum poètic il·lustrat



La cruzada de los niños és un llarg poema narratiu de Bertolt Brecht en el que ens conta l'aventura i la penúria que varen passar un grup de xiquets alemanys, polacs i jueus que, fugint de la II Guerra Mundial, van anar ajuntant-se en un poblet derruit de Polònia. Un poema dur i que cal conèixer.

Ara tenim l'oportunitat de poder llegir-lo i difondre'l entre els xiquets i joves, amb un preciós àlbum il·lustrat poètic que acaba d'editar El Jinete Azul. Les meravelloses il·lustracions de Carme Solé Vendrell donen vivacitat als versos i ajuden, encara més, a prendre consciència dels horrors que produeix la guerra, encara més entre els xiquets. Un poema que denúncia les situacions bèl·liques i les seues conseqüències. Un poema que, malgrat el pas del temps, té plena vigència als nostres dies i en diferents indrets del món. Un poema que ens ajuda a reflexionar sobre la violència militar i les guerres i ens porta, com no, a defendre dia a dia la PAU.


En Polonia, en el año treinta y nueve,
se libró una batalla muy sangrienta
que convirtió en ruinas y desiertos
las ciudades y aldeas.

Allí perdió la hermana al hermano
y la mujer al marido soldado.
Y, entre fuego y escombros, a sus padres
los hijos no encontraron.

No llegaba ya nada de Polonia.
Ni noticias ni cartas.
Pero una extraña historia, en los países
del Este circulaba.

La contaban en una gran ciudad,
y al contarlo nevaba.
Hablaba de unos niños que, en Polonia
partieron en cruzada.

Por los caminos, en rebaño hambriento,
los niños avanzaban.
Se les iban uniendo muchos otros
al cruzar las aldeas bombardeadas.

De batallas y negras pesadillas
querían escapar
para llegar, al fin,
a algún país en el que hubiera paz.

Había, entre ellos, un pequeño jefe
que los organizó.
Pero ignoraba cuál era el camino,
y ésta era su gran preocupación.

Una niña de once años era
para un niño de cuatro la mamá:
le daba todo lo que da una madre,
mas no tierra de paz.

Un pequeno judío iba en el grupo.
Eran de terciopelo sus solapas
y al pan más blanco estaba acostumbrado.
Y, sin embargo, todo lo aguantaba.
Más tarde se sumaron dos hermanos,
y ambos eran muy buenos estrategas
para ocupar las chozas que en el campo
los campesinos cuando llueve dejan.

También había un niño muy delgado
y pálido que siempre estaba aparte.
Tenía una gran culpa sobre sí:
la de venir de una embajada nazi.

Y un músico, además, que en una tienda
volada había encontrado un buen tambor.
Tocarlo les hubiera delatado,
y el niño músico se resignó.

Y hasta un perro llevaban que, al cogerle,
se disponían a sacrificar.
Pero ninguno se atrevía a hacerlo,
y ahora tenían una boca más.

También había una escuela
y en ella un maestrito elemental.
La pizarra era un tanque destrozado
donde aprendían la palabra «paz».

Y, al fin, hubo un concierto entre el estruendo
de un arroyo invernal.
Pudo tocar el niño su tambor
pero no le pudieron escuchar.

No faltó ni siquiera un gran amor:
quince años el galán, doce la amada.
En una vieja choza destruida,
la niña el pelo de su amor peinaba.

Pero el amor no pudo resistir
los fríos que vinieron:
¿cómo pueden crecer los arbolillos
bajo toda la nieve del invierno?

Hubo incluso una guerra
cuando con otro grupo se encontraron.
Pero viendo en seguida que era absurda,
la guerra terminaron.

Cuando era más reñida la contienda
que en tornó á una garita sostenían,
una de las dos partes
se quedó sin comida.

Al saberlo la otra, decidieron
un saco de patatas enviar
al enemigo, porque sin comer
nadie puede luchar.

A la luz de dos velas
un juicio celebraron.
Y, tras audiencia larga y complicada,
el juez fue condenado.

Hubo un entierro, en fin: el de aquel niño
que tenía en el cuello terciopelo.
Dos alemanes junto a dos polacos
enterraron su cuerpo.

No faltaban la fe ni la esperanza,
pero sí les faltaba carne y pan.
Quien les negó su amparo y fue robado
después, nada les puede reprochar.

Mas nadie acuse al pobre que a su mesa
no los hizo sentar.
Para cincuenta niños hace falta
mucha harina: no basta la bondad.

Si se presentan dos, o incluso tres,
es fácil que cualquiera los atienda.
Mas cuando llegan niños en tropel
las puertas se les cierran.

En una hacienda destruida, harina
hallaron en pequeña cantidad.
Una niña en mandil, de once años,
durante siete horas coció pan.

Amasaron la masa largamente,
la leña, bien cortada, ardía bien,
pero el pan no subió
porque ninguno lo sabía cocer.

Decidieron marchar,
buscando sol, al Sur. El Sur
es donde a mediodía todo
está lleno de luz.

A un soldado encontraron
herido en un pinar.
Siete días cuidándole, y pensaban:
«Él nos podrá orientar.»

Mas el soldado dijo: «¡A Bilgoray!»
Debía de tener
mucha fiebre: murió al día siguiente.
Le enterraron también.

Y los indicadores que encontraban
la nieve apenas los dejaba ver.
Pero ya no indicaban el camino,
todos estaban puestos al revés.

Aunque no se trataba de una broma:
sólo era una medida militar.
Buscaron y buscaron Bilgoray,
mas nunca la pudieron encontrar.

Se reunieron todos con el jefe,
confiados en él.
Miró el blanco horizonte y señaló:
«Por allí debe ser.»

Vieron fuego una noche:
decidieron seguir sin acercarse.
Pasaron tanques, otra vez, muy cerca,
pero iban hombres dentro de los tanques.

Al fin, un día, a una ciudad llegaron,
y dieron un rodeo.
Caminaron tan sólo por la noche
hasta que la perdieron.

Por lo que fue el sureste de Polonia,
bajo una gran tormenta, entre la nieve,
de los cincuenta niños
las noticias se pierden.

Con los ojos cerrados,
dentro de mí los veo cómo vagan
de una casa en ruinas
a otra bombardeada.

Por encima de ellos, entre nubes,
caravanas inmensas
penosamente avanzan contra el viento,
y, sin patria ni meta,

van buscando un país donde haya paz,
sin incendios ni truenos,
tan diferente a aquel de donde vienen.
Y, unidas, forman un cortejo inmenso.

Y, al caer el ocaso, ya sus caras
no parecen iguales.
Ahora veo caras de otros niños:
españoles, franceses, orientales...

Y en aquel mes de enero,
en Polonia encontraron
un pobre perro flaco
que llevaba un cartel de cartón al cuello atado.

Decía: «Socorrednos.
Perdimos el camino.
Este perro os traerá.
Somos cincuenta y cinco.

Si no podéis venir,
dejadle continuar.
No le matéis. Sólo el
conoce este lugar.»

Era letra de niño
y campesinos quienes la leyeron.
Ha pasado año y medio desde entonces.
Desde que hallaron, muerto de hambre, un perro.



30.3.11

Cocido de ceros: puchero matemático y poético para el menú de hoy


 Per a cuinar necessitem bons productes, un pessic d'estima i molta paciència, fins i tot quan volem fer una olla de zeros: fiquem els zeros, remenem poc a poc a foc lent  i... barregem la poesia amb les matemàtiques. Un primer plat fantàstic per al dinar de hui.

Cocido de ceros

Se escogen aquellas palabras,
como aguacero o hechicero,
que contienen este rico fruto y, con un cuchillito,
se les arrancan uno a uno sus ceros
hasta un total de docena y media.

Se poenen a hervir media hora
con su chorrito de aceite.

Después se dividen por el número de comensales
y resultará el cociente, un cociente sabroso,
sin resto ni decimales.

Conviene no cocer a la izquierda.
Los ceros a la izquierda
pierden todo su sabor nutritivo.


Les il·lustracions són de Kestutis Kasparavicius.

29.3.11

Refranes de nuestra tierra: llibre de refranys per als més menudets


No hi ha molts llibres de refranys per als menudets, però ací us en presentem un, de Violeta Monreal, titulat Refranes de nuestra tierra, editat per Edebé. Està adreçat als lectors infantils per a que, poc a poc, vagin introduint-se en el nostre folklore. Hi ha un grapat de refranys dels mesos de l'any que van units a l'oratge. Per exemple, del mes de març ens diu:

Marzo engañador,
por la tarde llueve
y por la mañana
sale el sol.

En marzo, la veleta
ni dos horas se está quieta.

Cuando marzo amanece,
todo el campo florece.

El sol de marzo es caliente
como rayo de fuego
ardiente.

Un llibre molt recomanable, a més que té les enrequidores il·lustracions de Violeta Monreal. Si us interessen més refranys del mes de març i de la primavera hi ha en aquest mateix blog.

Al final del llibre hi ha un receptari refranyer "Para ser un buen meteorólogo":


Si hiela por enero,
mucho llueve por febrero.

Si en febrero caliente estás,
en marzo tiritarás.

Niebla en marzo,
nieve de abril.

Abril que sale lloviendo,
a mayo llama riendo.

Si mayo bien llovió,
seco a junio sacó.

Agua en junio,
ni frutos ni pastos en julio.

Julio y agosto,
cada uno como el otro.

Agosto seca la fuente
y septiembre se lleva los puentes.

Si en septiembre ves llover,
octubre seguro es.

Octubre nebuloso
trae a noviembre ventoso y polvoroso.

Noviembre con neblina,
en diciembre la nieve está encima.

Tras diciembre tiritando,
buen enero y mejor año.

Érase una vez... un poema de Miguel de Unamuno


Hi ha una màgia especial quan escoltem "hi havia una vegada...", "això era i no era...", "en el temps del reiet blavet...."; són fòrmules de començament de contes que van l'efecte d'encanteri en les orelles dels xiquets i xiquetes. La màgia de la paraula! Tots els lectors-escoltadors saben que aquestes fòrmules tenen la clau màgica d'obrir-nos el món de la fantasia i esperem amb inquitud quina serà la nova porta que obrirà. És fantàstic!

Amb aquesta fòrmula "Érase una vez", l'escriptor Miguel de Unamuno té un preciós poema, que volem compartir amb tots vosaltres.

Érase una vez
(Miguel de Unamuno)

"Érase una vez..." ¡Ay cuántas veces
que fue una vez!"
Leyenda para leer, ¡creces
de tu aridez!

Y otra: "érase que se era..."
¡San se acabó! 
Chascarrillo de primavera 
que se agostó...

La il·lustració és de Pernilla Nehler.

28.3.11

Una oroneta, dos oronetes, tres.... la primavera està ací, amb poesia


Una oroneta no fa primavera, moltes oronetes si. La primavera ja està ací.

Primavera
(Martí i Pol)

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu: La primavera ha arribat al poble.

La il·lustració és d'Agustina Guerrero.

27.3.11

¿Deseas que te amen?: sigues tu mateix


¿Deseas que te amen?
(Edgar Allan Poe)

¿Deseas que te amen? No pierdas, pues,
el rumbo de tu corazón.
Sólo aquello que eres has de ser
y aquello que no eres, no.
Así, en el mundo, tu modo sutil,
tu gracia, tu bellísimo ser;
serán objeto de elogio sin fin
y el amor... un sencillo deber. 

La il·lustració és de Yara.

26.3.11

Los charqueros: llibre de poesia infantil


Niño que pasa
charco que pisa

Quin goig jugar en i entre els bassals! No sols entre els menudets, també per als majors. Qui no ha sigut, alguna vegada, bassaler? Hui us volem recomanar un llibre de poesia infantil on els bassals i els bassalers són els protagonistes: Los charqueros, de Gerardo Beltrán, editat per Edelvives dins de la seua col·lecció Ala Delta. Les il·lustracions són de Mónica Gutiérrez Serna. És un llibre original i divertit doncs juga constantment amb la paraula i els enregistraments poètics. Així, trobem, per exemple, refranys sobre bassals, adaptacions divertides de refranys molt coneguts:

Charco
con charco se paga
*
Años lluviosos
charcos hermosos
*
Más vale charco tardío
que vacío
*
Nunca digas
ese charco no pisaré
*
Donde manda mamá
no gobiernan los charqueros
*
A buen charco
no hay pie duro

Hi ha, inclús, una enquesta poètica sobre els bassals. I... molts poemes infantils que, de bassal a bassal, va divertint, botant amb un peu, per entre les pàgines del llibre. Molt recomanable!

Us fiquem un tastet:

Las nubes
son charcos
que vuelan
*
Cuando un charco se va
Cuando un charco se va
queda un desierto
un ojo tuerto
un hoyo incierto
un tristísimo mar muerto
que ya nadie cruzará.

Cuando un charquero se va
queda un charco solitario
innecesario
perdido en el vecindario.
*
La noche 
es un charco redondo
un charco profundo
un charco sin fondo
el charco más hondo
del mundo.

25.3.11

Corre, corre, al darrere del caragol: divertit reguitzell poètic


Un reguitzell ben divertit, a pas lent, com el caragol o ràpid, per riure's junts. Proveu de recitar-ho molt depressa.

El caracol

Caracol, que han dado la una
Ni una ni media ni nada
Caracol, qué bien se lavaba
Caracol, la orilla del agua.
Caracol, que han dado las dos
Ni dos, ni una, ni media, ni nada
Caracol, qué bien se lavaba
Caracol, la orilla del agua.
Caracol, que han dado las tres
Ni tres, ni dos, ni una, ni media ni nada
Caracol, qué bien se lavaba
Caracol, la orilla del agua.
Caracol, qué han dado las cuatro
Ni cuatro, ni tres, ni dos, ni una ni media ni nada
Caracol, qué bien se lavaba
Caracol, la orilla del agua
Caracol, qué han dado las cinco…

La il·lustració és de Krisztina Maros.

24.3.11

La poesia infantil i juvenil en internet, article de poesia de Mª Dolores Insa


Ha sortit al carrer l'ultim número de la revista de literatura infantil Primeras noticias, que aquest mes porta un especial Creatividad y Literatura, coordinat per la nostra amiga poeta Beatriz Osés García. És un número molt interessant on la poesia és el seu punt central. Us recomanem, des d'aquest blog, que li doneu una llarga i reposada mirada. Entre altres podem trobar:

Especial Creatividad y Literatura

- El influjo de la luna en la poesía infantil por Carmen Fernández Etreros.

- La poesía infantil y juvenil en Internet por M. Dolores Insa Ribelles.

- El juego de la poesía por Beatriz Osés.

- De cómo dormir el miedo por Federico Martín Nebras.

- Para un lector de lunas por Antonio Rubio.

- Libros de poemas de noche y luna por Ana Nebreda Domínguez.

Us fiquem  l'enllaç on podeu llegir l'article La poesia infantil i juvenil en internet, de Mª Dolores Insa Ribelles on es fa un anàlisi, des de diferents vessants, sobre la situació actual de la PIJ en la xarxa. Pessics de reflexions sobre en veu alta. Espero que us siga interessant.

La il·lustració és de Klaas Verplancke.

La poesia infantil y juvenil en internet

23.3.11

Una cançoneta de la Primavera: cantant i ballant, poemem tots jugant


Una cançoneta de la primavera que serà fàcil d'aprendre i cantar, recitar i ballar, sobretot als menudets.

 La primavera
(cançó popular)
Pra pre pri
la primavera, la primavera
Pra pre pri
la primavera ja està ací
Pra pre pri
naixen les flors, canten les aus
Pra pre pri
hi ha papallones al meu jardí

La il·lustració és de Suzan Buckner.

Un parell d'arracades amb cireres i poesia


Amb la primavera venen les cireres. Mummm! Riquíssimes. El color, la textura, el sabor... i també el joc de penjar-se un parell de cireres a les orelles, com si fossin dos botons de foc. Ens encanta! D'això parla la poesia que, dins d'una cistella, ens ha regalat la nostra amiga i poeta Núria Freixa. Gràcies, Núria, compartim les cireres i la poesia.

Quatre cireres

Quatre cireres jugaven
a ser unes arracades.
Eren germanes bessones
de la mateixa brancada.

Unes a l’orella esquerra
contentes s’hi gronxolaven,
les de la dreta cofoies
com espurnes esclataven.

Les fulles verdes al vent,
aquella pell setinada…
Cap cofre pot encabir
una joia tan preuada.

Eren germanes bessones
de la mateixa brancada.
La dolçor del primer mos
un altre en reclamava.

Primavera coll avall,
després d’un bocí en ve un altre.
D’antuvi sabien bé
que tota juguesca acaba.


Les il·lustracions són de Dani Torrent.

22.3.11

El Lazarillo de Tormes: adaptació versificada per Carlos Blanco i representació teatral a Salamanca


Si viviu en Salamanca, o prop d'aquesta preciosa ciutat, no podeu perdre's la representació teatral Vida del Lazarillo de Tormes, el proper divendres 25 de març, a les 20:00 hores en la Casa de las Conchas -Salamanca-.

Es tracta d'una adaptació versificada d'aquest clàssic de la nostra literatura feta per Carlos Blanco Sánchez. Poesia i teatre units per donar ales al Lazarillo. A nosaltres ens encantaria poder assistir, però estem un poc lluny. Felicitacions a Carlos i a tots els implicats en aquest projecte, una excel·lent manera de fomentar els nostres clàssics al jóvens i grans. Desitgem que el text s'edite i tots els que no podem acudir i tenir el plaer de veure aquesta representació teatral al menys la pugem llegir.

I de prova un tastet:

La vida de Lazarillo de Tormes
(Adaptació en vers de Carlos Blanco)

... Al pasar junto a una viña
que había cerca de un camino,
el dueño les dio, en limosna,
para los dos un racimo.

-“Hoy quisiera compartir
contigo, Lázaro amigo,
limosna tan exquisita
a la sombra de éste pino.

De una en una comeremos,
hasta llegar al final,
no hagas trampa, sé formal
y el racimo disfrutemos.”

Comenzaron de una en una,
según acuerdo pactado,
apoyados en el pino,
sobre una piedra sentados.

El ciego, de dos en dos,
llevaba comiendo un rato.
Lázaro, al verlo, pensó:
-“Este ciego ha roto el pacto.”

Y, apenas sin masticar,
de tres en tres las comía.
-“Nunca se podrá enterar”.
Para sí mismo decía.

-“¡Has comido más que yo!”
-“¡Ni una más! ¡No le he engañado!”
-“Yo comía de dos en dos
y tú estabas muy callado.”
...

Haikus: grues poètiques en solidaritat amb Japó



Des del blog de Leer. es ens proposaven, per tal de celebrar el Dia de la Poesia i en solidaritat amb el poble japonès, crear haikus. Una iniciativa genial!!! Us proposem que, malgrat haver-hi passat el dia, s'afegiu a la iniciativa o que, a l'aula, escrivim un haiku i després, amb el mateix foli, l'aprofitem per anar doblant-ho, seguint les instruccions de papiroflèxia, i creem una grua poètica -símbol de pau, i aquesta vegada de solidaritat-. Val?!

Aquests són alguns dels haikus que els lectors han anat deixant:

Llevo a Japón
al mar de la esperanza
como una ola
(Carmen Rojas)
*
Marche el dolor
y nuevo te levantes
para ver el sol
(Elena Bajo)
*
Tierra entre mar
primavera naciente
sed de templanza
(Roger Calabuig)
*
Callan los pájaros
y se estremece el aire:
paso de grullas
(Montserrat Doucet)
*
Lo que florece
de mis manos tranquilas
llena el corazón
(Carmen Peña)


Mil grullas sueñan
cumplir nuestro deseo:
¡Resurge Japón!
(Marta G)
*
Quiero revertir
verte vivir sin dolor
te acompaño
(Elena B)
*
El sol naciente,
en nuestros corazones,
penando estoy
(JAP Peralta) 


La il·lustració és de Shohei Otomo

21.3.11

Què és un poema?, poesia multilingüe per a celebrar el Dia Mundial de la Poesia

Hui és el Dia Mundial de la Poesia i volem celebrar-ho amb tots els lectors i lectores d'aquest blog amb un poema de Charles Ghigna titulat Què és un poema? ( What's A Poem?). Volem compartir els versos d'aquest poema en diferents llengües: català, castellà, gallec, asturià (gràcies a Mar Martín per la traducció), basc (gràcies a Núria Polo per la traducció), anglès, italià (gràcies a Francesca Fontanarosa per la traducció), francès, portuguès (gràcies a Ana Tarouca per la traducció), alemany (gràcies a Carmen Cano per la traducció). Si s'animeu a traduir-ho a altres idiomes ens agradaria que ens  ho deixareu als comentaris

Celebrem-ho llegint, recitant, cantant, escrivint, pintant, ballant... poesia; grans i menuts, a casa i a l'escola, al carrer i al camp, amb pluja i amb sol, amb soroll i silenci, rient i poemant.

Feliç dia primaveral, amb poesia!!!



20.3.11

Desperta't, poesia! Cal donar-li la benvinguda a la primavera


En posts anteriors parlavem de l'alegria de despertar-se amb poesia, però hui a qui volem despertar és a la primavera. S'ha passat un llarg temps ensopida entre núvols de cotó-en-pèl i ja és hora que comence a despertar, doncs d'ací poquet li toca despertar a tota la natura i cal que estiga ben espavilada per complir amb la seua feina. I amb la primavera sembla que vaja unida, també, la poesia. Així que li diem, amb els versos de la nostra amiga i poeta Isabel Barriel: Desperta't, poesia! 

Desperta't, poesia!

Surt del teu somni,
has de viure al carrer.

Pintar amb rima el rètols,
cantar el vol d'un ocell,
bressolar les veus dels vents
i ballar amb els estels
cada nit del gran univers.

Ser teranyina als balcons,
girar rodona a cada revolta,
tenyir de mil colors
el camí gris que sovint ens envolta.

Surt del teu somni.
Desperta't, poesia!

La il·lustraació és de Jazmín Espinoza

18.3.11

Nostromo i La estación azul: programes de RTVE on es parla de poesia


L'aplicació de les noves tecnologies als mitjans de comunicació té un gran avantatge, ara podem accedir a la informació en qualsevol moment. Fa poc s'ha presentat la web A la carta, de RTVE, i ara podem veure, a qualsevol hora, la programació que ens interessa. Hui volem recomanar-vos un programa, Nostromo, que fan en La 2. 

El programa va de llibres i lectura, però, a més, finalitza sempre amb un/a poeta y un poema. El presentador del programa és l'escriptor i periodista Ignacio Vidal-Folch. L'últim programa emès versa sobre poesia i còmic. Podeu veure'l punxant ací.

També podem escoltar els podcasts del programa La estación azul on la poesia té un pes molt específic, de fet inclús es convoca un premi de poesia jove, Premio de Poesía Joven RNE.

Es xerra i s'escriu poc sobre poesia, infantil i d'adults, als mitjans de comunicació, així que cal aprofitar aquests espais a la web per estar "al lloro" i per difondre-la.
La il·lustració és de David Peña - Puño

17.3.11

Acomiadament de Maria Beneyto Cuñat, poetessa valenciana



Ens ha dit adéu la gran escriptora i poeta valenciana Maria Beneyto. Però els adéus dels poetes no són reals doncs sempre ens resta la seua paraula, els seus versos, que ja estan enraigats dins nostre i seguiran creixent en les properes generacions.

Fins sempre, Maria.


Caracol
(Maria Beneyto Cuñat) 
En mí parece vibrar
todo el ajeno penar.
¿Seré como el caracol
que recoge bajo el sol
el gran sollozo del mar?

Desperta't, amb poesia!


No hi ha res més molest que el despertador quan sona al matí. Et trenca tot un món plaenter de descans i somnis. Uf! Un objecte imprescindible i a la vegada fastigós. Millor que llegiu el següent poema per compendre el que diem:

El despertador
(Isabel Mingo)

Riing, riing, riing, riing.
El trenca somnis
em ve a despertar,
estire el llençol,
m'intente tapar.

Riing, riing, riing, riing.
No té descans,
torna a cantar,
fugen els somnis,
m'hauré d'alçar!

Riing, riing, riing, riing.
Continua el cant,
pegue un bot,
baixe del llit,
semble un robot!



Les il·lustracions són de Terry Rafferty.

16.3.11

Centenari del naixement de Gabriel Celaya / Centenario del nacimiento de Gabriel Celaya


La poesia és un arma carregada de futur 
Gabriel Celaya
-il. d'Obdulio Fuertes-

El proper 18 de març celebrem el centenari del naixement de Gabriel Celaya, un dels millors poetes del segle XX . Volem fer-ho des de la modèstia d'aquest raconet amb els seus versos i els de Javier de Bengoechea (escrits per rendir-li un xicotet homenatge) i amb la veu de dos grans catautors: Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat. Us recomanem li doneu una ullada a la la seua web, Gabriel Celaya, on trobareu molta e interessant informació al voltant de la vida, obra, edicions, homenatges, etc. a més de les activitats que estan realitzant-se al voltant del seu centenari.

Despedida
(Gabriel Celaya)

Quizás, cuando me muera,
dirán: Era un poeta.
Y el mundo, siempre bello, brillará sin conciencia.

Quizás tú no recuerdes
quién fui, mas en ti suenen
los anónimos versos que un día puse en ciernes.

Quizás no quede nada
de mí, ni una palabra,
ni una de estas palabras que hoy sueño en el mañana.

Pero visto o no visto,
pero dicho o no dicho,
yo estaré en vuestra sombra, ¡oh hermosamente vivos!

Yo seguiré siguiendo,
yo seguiré muriendo,
seré, no sé bien cómo, parte del gran concierto.
*
Pequeñísimo homenaje a Gabriel Celaya
( Javier de Bengoechea)

Declaro-
me fiel
del claro
Gabriel.

De Amparo,
para el,
disparo
de miel.

Tu lucha,
¿fué bella?
tenaz.

Que hay mucha
estrella
fugaz


Estem segures que la web i les xarxes socials s'ompliran, el proper dia 18 de març, dels seus poemes, dels versos fets cançó, de propostes d'activitats poètiques, de recitals... serà un dia especial per donar veu a la seua poesia, que com bé diu "... és un arma cargada de futuro", versos que podem escoltar amb la veu de Paco Ibáñez).


La poesia es un arma cargada de futuro
(Gabriel Celaya)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

 Y amb la veu de Joan Manuel Serrat:


Hui, al nostre present, necessitem la poesia més que mai! 

15.3.11

Un globus, un somriure i un poema / Un globo, una sonrisa y un poema


Ens agradaria que tot el que està passant a Japó fora un somni i no una realitat tan cruel. Som puces a mercè de les forces de la natura. Des d'ací volem soltar un globus de color i poesia per cada persona que en aquests moments està patint, per un o altre motiu, arreu del món. Un globus especialment acolorit que porte un gran somriure a tots els xiquets i xiquetes de cada raconet d'aquest planeta que és casa de tots i on tots som una família, malgrat que alguns ens vulguen fer pensar el contrari.

Un somriure i un poema, un globus i un bes, una mà estesa i un nas de pallasso... molta solidaritat i compromís amb els més febles i amb els que sofreixen. Un poema de Lydia Pistagnesi per fer esclatar la rialla.

¡¡¡Desaparezcooo!!!

Adorno fiestas, llevo mensajes,
con alegría, sin equipaje.
Voy a la playa, juego en la escuela,
y si me sueltan, en un descuido
¡Vuela que vuela hacia los cielos!.
Hasta las nubes son mis amigas.
Ellas preguntan si mis colores
los he copiado de algunas flores.
Pero, ¿qué pasa?, hay me desinflo.
Sin darme cuenta rocé una espina.
Ahora en el aire, gira que gira,
estoy cayendo rápidamente.
Soy solo un globo envanecido
y en hilachas me he convertido.
¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡DESAPAREZCOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!

La il·lustració és de Jorgelina Militon.

14.3.11

Editorial Literatura Vertical: poemes il·lustrats, en vinil, per penjar / poemas ilustrados, en vinilo, para colgar


Hui us volem presentar una nova editorial, diferent i original, que edita poesia infantil però en un suport diferent, en vinil: Literatura Vertical. La proposta es diferent al que estem acostumats, doncs es tracta de ficar poesia a la habitació dels nostres fills i filles. A l'hora de decorar les habitacions infantils ens sembla genial incloure la poesia. Així, la poesia passa des del punt de vista decoratiu a integrar-se dins de la  quotidianitat de la vida dels xiquets.


Vinils pensats perquè xiquets i xiquetes de 0 a 8 anys s'introdueixin a la lectura de manera divertida i amena i sigui una eina pedagògica per a pares i educadors, un punt de trobada entre grans i petits perquè els nostres fills aprenguin jugant. Tots ells estan disponibles en català, castellà i anglès, i darrere de cadascun dels 12 vinils de la primera col·lecció, Lluna de Caramel / Luna de caramelo.

Darrere d'aquest nou i original projecte hi ha un grup de dones joves, amants de la poesia i de la il·lustració, que se'ls ha acudit la genial idea de fer de la poesia un element més dins de l'entorn de la casa. Els poemes són de Maite Mateo. Moltes vegades hem comentat, des d'aquest blog, la importància de difondre la poesia dins de l'àmbit familiar, jugant i sentint, compartint grans i menuts. Ara, a més, podem deixar testimoni als murs, armaris, etc... 


Us fiquem un tastet dels poemes que ja hi estan a la col·lecció Lluna de caramel:

Arrels, tronc i branques,
seràs el meu arbre:
ditets que m’agafen,
cos ple de tendror,
uns ulls que floreixen
i em prenen el cor.

o

El porquet de la guardiola
fuig a menjar farigola
que li va bé per a la gola.
El vent bufa des de la mola,
i el porquet de la guardiola
corre tant que ni diu hola,
mira si és mala bestiola!

Noves propostes editorials, nous formats, nous poemes il·lustrats... comencem a prendre consciència de la importància d'enlairar la poesia infantil des de ben menudets. Aplaudim totes aquests iniciatives i els desitgem una fenomenal singladura editorial. Un regal preciós i poètics que cal tenir en compte per als recent nascuts, aniversaris, Reis Mags, etc. Doneu-li una ullada!

13.3.11

El romancero en Valencia, pervivencia de una tradición oral: llibre recopilatori del nostre folklore


Acaba d'editar-se el llibre de M. Amparo Rico Beltran, El romancero en Valencia, pervivencia de una tradición oral. Catálogo y estudio, que està editat pel Museu Valencià d'Etnologia-Diputació de València.Aquest és un estudi molt interessant sobre els romanços populars de la provincia de València en el que s'arrepleguen més de 500 romanços, classificats per temes i territori.

Aquests tipus d'estudi ajuden moltíssim a conèixer i difondre el nostre folklore i són força necessaris. Molts dels romaços són coneguts, però és molt curiós veure com en diferents pobles es canvia tant la versió que sembla un romanç nou.

Us fiquem un tastet: el romanç El poll i la puça, en versió de Guadassuar (tal i com apareix al llibre)



El poll i la puça     es volen casar.
-Com ens casarem,     si no tenim pa?
Respon la formiga     des del formiguer:
- Avant amb les bodes     que el pa jo el duré.
El poll i la puça     estàn preocupats:
-De pa, ja en tenim,     i vi, com ho farem?
Respon el mosquit     de dintre el celler:
- Avant amb les bodes     que el vi jo el duré.
El poll i la puça     estàn preocupats:
- De vi, ja en tenim,     i carn com ho farem?
Respon la guineu     des del galliner:
- Avant amb les bodes     que carn jo en duré.
El poll i la puça     estàn preocupats:
- De carn, ja tenim,     i músics tindrem?
Respon ara el grill     que és molt cridaner:
- Avant amb les bodes     que jo sonaré.
El poll i la puça     estàn preocupats:
- De músic tenim     ballador tindrem?
Respon el gripau     perque és molt lleuger:
- Avant amb les bodes     que jo ballaré.
El poll i la puça     estàn preocupats:
- Ballador tenim,     i amb qui ballarà?
Respon la rateta     de dins del graner:
- Lligeu-me els gatets     que jo ballaré.

Us fiquem un vídeo sobre la cançoneta, malgrat que no és de la mateixa versió.

12.3.11

La Guerra de los Mundos: quina por de poesia!


Sentir terror del que desconeixem és prou usual, però si ho racionalitzem se n'adonem de l'absurd de la pròpia por i açò ens fa riure. Llegiu el següent poema, de Miguel Gaya, basat en el terror que produeix  la lectura de l'obra La guerra de los mundos, de Wells (o la seua visualització cinematogràfica). És tan boig i exagerat que, en aquest cas, ens proueix a nosaltres un somriure. I és que el límit entre la rissa i la por, de vegades, té un fil molt prim.

La guerra de los mundos
(Miguel Gaya)

Oh madre que los marcianos
del Señor Wells ya no me acechen
Que los nocturnos
los embozados
no me persigan. No me maniaten
asfixien señalen con su
arma eléctrica del daño
Que los marcianos malvados
que pueden
desembarcar en medio
del terror de la noche
no me quiten lo amado
las uñas
el aliento con
bolsas de celofán
Yo no quiero
a los marcianos
del Sr. Wells
No los quiero
aquí.


La il·lustració és de Sergey.

11.3.11

Infant visual poetry / Poesia visual infantil


Ja feia temps que no xerraven al blog de la poesia visual. Hui ho volem fer, però en anglès. Per què no aprofitar les classes d'anglès per crear poemes visuals? En aquest cas el més important és el que volem dir i com ho diem plàsticament, en qualsevol llengua.

A la capçalera del post teniu un poema visual sobre la dutxa -shower-, del llibre Splish splash de Joan Bransfield Graham (editorial Houghton Mifflin Harcourt), amb les il·lustracions de Steve Scott. Ens pot servir de model per crear els nostres propis poemes visuals.

El abuelo de las manos grandes: poesia en homenatge als avis


Ens agraden els versos que fan referència als avis, als nostres majors. Si punxeu damunt de la imatge podreu llegir millor el poema de Luciano Saracino, il·lustrat per Sebastian Barreiro, que es tot un homenatge als seus avis: El abuelo de las manos grandes.

10.3.11

Defensa de l'alegria, amb poesia


Defensa de la alegria
(Mario Benedetti)

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

La il·lustració és d'Amélie Thiébaud